En aquell temps Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: -«Mirau l’anyell de Déu.» Quan els dos deixebles varen sentir que Joan deia això, varen seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els demanà: – «¿Què voleu?» Ells li digueren: -«Rabí», que vol dir “mestre”, «¿on habitau?» Jesús els respon: -«Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, varen veure on posava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren devers les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit lo que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà va ser el seu germà Simó, i li digué: -«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”. I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: -«Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra». (Jn 1, 35-42)
La lectura de l’Evangeli de Joan aquest diumenge (Jn 1, 35-42) és un parèntesi pel que fa a l’evangeli propi del cicle B (Marc) a la vegada que presenta un episodi de transició entre el baptisme de Jesús, que Joan no relata, i la vocació dels primers deixebles, que se’ns mostra aquí d’una manera diferent a la dels sinòptics. Aquí la iniciativa no és de Jesús, sinó dels que cerquen i es troben amb Ell.
Comença el relat amb Joan Baptista. Aquest havia estat interrogat per les autoritats religioses dos dies abans per saber qui era i si s’identificava ell com a Messies. Ell ho negà, però l’endemà arriba allà Jesús i l’identifica com «l’anyell de Déu que lleva el pecat del món».
Ara ens situem en el tercer dia, quan Jesús, que possiblement es quedà per allà una vegada batejat, passa a prop de Joan i aquest indica als dos deixebles que estaven amb ell qui era aquell home. No sabem encara qui són aquests deixebles, però Joan d’alguna manera entén que ha de ser honest amb ells i fer-los saber que l’enviat de Déu no és ell sinó aquell que passa per allà. Els dos deixebles ho entengueren tot d’una i anaren a cercar Jesús.
Alguna cosa devien saber o intuir, ja que no gosen adreçar-se a Jesús directament, sinó que es limiten a seguir-lo. El veuen com un mestre i entenen que el seu seguiment els aportarà una nova visió de la veritat, tot i que possiblement no saben encara ben bé cap a on van els tirs. Qui devia ser aquell Jesús? Un profeta? Un mestre? O era realment el Messies? I què implicava ser-ho?
Jesús, aparentment ignorant la seva presència, es gira i els veu. Immediatament els demana què volen, però ells no saben què contestar. Es queden aturats, sense paraules, i acaben fent allò més normal del qui no sap què dir, que és respondre una pregunta amb una altra i li demanen pel lloc on habita. Jesús no dubte un moment en convidar-los a anar amb ell, sense demanar res més, ni qui eren, ni d’on venien.
Els dos deixebles de Joan passen un grapat d’hores amb Jesús, però no sabem de què parlen ni que passa allà. Topar-se amb Jesús és una experiència transformadora, però també profundament personal. El que és visible per als altres és aquesta transformació, la reacció de la persona que ha viscut amb aquesta intimitat la trobada amb el Crist. Per això l’evangelista no ens pot dir res del que passà allà, però sí que ens dona a entendre que a partir d’aquell moment les coses es veuen d’una altra manera i, per exemple, ara ja podem conèixer molt millor aquest deixebles i saber més coses d’ells, com ara que un d’ells nom Andreu i que té un germà (l’altre deixeble queda en l’anonimat, tot i que els comentaristes solen identificar-lo amb el deixeble estimat que va sortint en diversos passatges de l’evangeli).
Havent deixat a Jesús, el primer que fa Andreu és anar a veure el seu germà per contar-li que ha trobat el Messies. Andreu no te dubtes després d’haver-se topat i haver estat amb Jesús, però sí la necessitat de compartir allò que ha rebut. Simó degué reaccionar amb sorpresa. Ell no coneixia aquell home o, en tot cas, devia tenir referències d’ell com a rabí, igual que el coneixia el seu germà abans. Cal suposar, per tant, que la insistència i l’entusiasme d’Andreu degueren ser decisius per fer que Simó deixés les feines i acompanyés el seu germà cap allà on era Jesús.
Arribat Simó es produeix una nova trobada amb el Messies, però molt diferent de l’anterior. En primer lloc, aquí Jesús no es gira accidentalment per veure qui el cerca, sinó que el veu venir i es queda mirant-lo. No sabem què durà aquella mirada, si va ser un instant o foren uns segons llargs en els que els ulls de Jesús penetren en l’ànima d’aquell pescador i capgiren tot el que troben allà. En tot cas, Jesús no es passa hores explicant coses a Simó ni li demana res; no li cal. Jesús ja sap qui és aquell home i l’identifica: «Tu ets Simó, fill de Joan». Però les paraules de Jesús van més enllà i per deixar clar qui és, fa allò que només aquell que té el ple domini de tot pot fer: canviar el nom de les coses o les persones. Jesús ho fa i per això diu a Simó: «Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».
Com amb la llarga conversa de Jesús amb els dos primer deixebles, aquí l’evangelista tampoc ens conta res més i, per tant, no coneixem la reacció de Simó-Quefes. Un lector desprevingut podria pensar que degué quedar espaordit tremolant i sense saber què dir, però sabem que Simó Pere no era així. Més aviat era una persona de caràcter fort i geni curt, però la presència de Jesús i les seves paraules foren suficients perquè es convertís en el més destacat dels seus seguidors.
L’evangeli ens mostra, per tant, dues maneres en les que Jesús es fa present en les persones. La primera correspon a aquells que cerquen i que, quan menys s’ho esperen, es topen amb la mirada de Jesús i els crida cap a ca seva. La segona és més immediata i ràpida, però necessita la intermediació d’algú que ho conti i acompanyi aquella persona a conèixer el Crist. El que és fonamental, però, es la trobada íntima i personal amb Ell, allò que no ens diuen els llibres, allò que no sabem contar perquè ens toca massa de prop les arrels de l’ànima. El coneixement intel·lectual és molt important, però és sempre el camí, no la meta.
La transformació d’Andreu va venir quan la presencia de Jesús va fer vessar tot el que sabia i més i va entendre que allò era molt més gran que tot ell. La de Simó, en canvi, no va necessitar hores d’estudi i reflexió, sinó que amb una mirada va saber quina era la seva nova identitat i quina la seva missió. La clau comuna en tots dos casos és estar oberts a la mirada d’aquell Jesús que sempre ens rep amb les portes obertes, tenint clar que en sortir d’allà ja no serem els mateixos