Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús. (Mc 1, 14-20)
La lectura de l’Evangeli de Marc, introductòria de la vida pública de Jesús, tot i ser una narració breu ens mostra tres escenes diferents: l’inici de la missió de Jesús, la crida de Simó i Andreu i la que fa després a Jaume i Joan.
En relació amb la primera escena, aquesta situa el lector en el moment inicial de la missió de Jesús i ho fa en un moment i un lloc concret. El moment és l’empresonament de Joan, quan Jesús es veu empès a seguir la tasca pel seu costat. Com a seguidor del Baptista, el seu empresonament degué ser un moment important, un detonant per veure que la seva missió havia de seguir. Però ho fa de forma molt diferent. Ell no és un baptista, sinó un comunicador de la Paraula. Per això el primer que fa és fugir del desert, on Joan tenia el seu lloc fix, i es fa predicador itinerant per tot Galilea.
Galilea era la terra de Jesús. Lluny de la imatge desèrtica i pobre que sovint se’ns ha transmès, Galilea era un territori ric i dinàmic, de l’extensió similar a Mallorca i amb més de dos cents pobles i llogarets, amb molt de comerç, gent de tot tipus i, això sí, una forta desigualtat social amb molta gent molt pobre i no tanta gent molt rica. Allà Jesús decideix predicar la bona nova de Déu anunciant la proximitat del Regne, però convidant a la conversió. El missatge cristià sovint pot semblar dur, però sempre té un lloc per l’esperança. Que el Regne sigui a prop vol dir que aviat s’hauran de passar comptes, però la possibilitat de canviar de vida, de conversió, sempre es troba oberta. El missatge pessimista i desesperançat pot ser moltes coses, però mai serà un missatge cristià.
Jesús degué començar tot sol, però podem imaginar que aviat degué tenir gent que el seguia perquè trobava el seu missatge atractiu. Aquesta imatge ens duu a la segona escena, on veiem un Jesús que va tot sol i que troba els dos primers deixebles. Aquests no són necessàriament gent que el segueix i es poden oferir a ajudar-lo, sinó persones que ell tria. L’escena és ràpida: passa per allà i gairebé sense aturar-se, sense donar explicacions, els dona una ordre: Veniu amb mi. I els diu per a què: vos faré pescadors d’homes. Ells ho deixen tot i el segueixen. Marc no ens dona detalls: qui són aquests dos? Coneixien Jesús d’abans? Com poden anar-se’n sense dir res, sense acomiadar-se de les seves dones, pares etc.? Més endavant sabrem que Simó era casat, però aquí no ens diu res. El lector es pot ben bé demanar fins a quin punt és normal deixar dona o infants desemparats, abandonar la feina que hom feia i els companys, tot per seguir un desconegut.
Sovint se’ns ha ensenyat que aquest és un model d’entrega total, d’algú que ho abandona tot per seguir Jesús, però no és massa exacte. Marc ens dona la informació amb comptagotes, però la va facilitant. Més tard sabrem que Simó segueix anant a ca seva i de fet sembla, pel que segueix a l’evangeli, que la casa de Simó és el lloc on Jesús s’estableix i predica a Cafarnaüm. I és que el seguiment de Jesús no pot significar deixar tirades les persones que depenen de nosaltres. La conversió és més aviat l’actitud interior d’entrega, de posar-se a disposició de la voluntat de Déu Pare que no abandona mai cap de les seves criatures. I si ell no ho fa, molt manco ho hem de fer nosaltres.
Gairebé de la mateixa manera, passant per devora ells, Jesús crida altres dos germans: Jaume i Joan. Aquests també ho deixen tot i tenen més a perdre: a casa seva tenien una barca i jornalers; eren empresaris i, per tant, no els devia mancar res. Cal ser sempre prudents davant aquestes coses. Al creient habitualment això els sembla un fet idíl·lic i encantador, però si avui veiéssim aquest comportament pensaríem que es tracta de gent fanàtica, de tocats del boll. Així i tot, les coses no són tampoc el que semblen. Més endavant veurem com els dos germans són ambiciosos i el que pretenen és ser els primers en el Regne.
De vegades, les que semblen actituds d’entrega, de servei als altres, darrera amaguen la vanitat, l’ambició, el voler ser reconeguts com a persones santes i piadoses, o voler acabar sent líders de la comunitat. També sovint hi ha motivacions mundanes: Simó creia que Jesús era el Messies que alliberaria el seu poble del jou dels romans i ja li aniria bé a ell i a tota la seva gent. Però el missatge de Jesús no va d’ambicions humanes, ni personals ni col·lectives.
Aquesta lectura ens ajuda a entendre que seguir l’evangeli no és fàcil i que sovint determinades postures de seguiment molt espectaculars i visibles poden amagar ambicions i vicis que no es corresponen al que Jesús ens demana. Seguir Jesús no és qüestió de deixar la feina, els fills, vendre ca nostra i anar a una ermita o posar-nos un llençol de drap i predicar pels carrers. Això no vol dir que algú no ho pugui fer i ho faci sincerament i empès per l’Esperit. Però per a la majoria, la crida a seguir Jesús és molt menys espectacular i molt més interior, més íntima, de servei al de devora, al malferit que trobam pel camí com va fer aquell bon samarità. Però sobretot se’ns demana una actitud d’humilitat i de confiança cap al Senyor. Cap de nosaltres segurament serem apòstols triats per Jesús ni tendrem conversions espectaculars, però la mirada tendre de Jesús no ens abandonarà en cap moment de la nostra vida. Si aconseguim viure amb aquesta esperança, si sentim que davant nosaltres és ell el que ens va obrint el camí, això voldrà dir que ja fa estona que hem deixat enrere les xarxes.