En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en qualque paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li:
Mt 22, 15-21
—Mestre, sabem que deis sempre la veritat, i que ensenyau de ver els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obrau per complaure els homes. Digau-nos, doncs, què pensau d’això: ¿És lícit o no pagar tribut al Cèsar?
Jesús, que se n’havia temut de la seva malícia, els respongué:
—Hipòcrites, ¿per què provau de comprometre’m? Mostrau-me la moneda del tribut.
Ells li mostraren una moneda romana, i Jesús els preguntà:
—¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?
Li diuen:
—Del Cèsar.
Jesús els respon:
—Doncs, retornau al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.
L’evangeli d’aquest diumenge és la continuació dels diumenges passats, però es produeix un gir de guió. Fins ara Jesús havia contat paràboles, però el to emprat era molt diferent del que ens tenia acostumats. Els interlocutors ara són les autoritats religioses jueves, l’escenari és un lloc hostil, Jerusalem, i el que conta és dur, fins i tot desagradable, parlant de vinyaters assassins i de noces que acaben amb convidats condemnats. A partir d’ara, però, les coses canvien i són els interpel·lats, que han vist com Jesús censurava la seva conducta, els qui reaccionen contra ell i li fan preguntes. No hi ha bona intenció darrere això, són paranys per veure si poden condemnar Jesús, acusar-lo de qualsevol cosa.
El primer parany té a veure amb el tribut que es pagava als romans. En aquell temps, la gent pagava aquest tribut, però de mala gana i amb un fort ressentiment. Als notables partidaris d’Herodes ja els anava bé, perquè l’Imperi els afavoria. Els fariseus eren contraris al tribut i a l’ocupació romana, però pagaven per no tenir maldecaps i poder fer la seva vida. Només els més radicals, hereus de la revolta de Judes el Galileu, trobaven que el tribut no havia de pagar-se. És curiós, per tant, que la pregunta la facin fariseus i partidaris d’Herodes, dos grups ben contraposats i que normalment no es duien gens bé.
Jesús és provocat amb aquesta pregunta i respon de forma aparentment evasiva: «retornau al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu». Avui se’ns pot escapar la càrrega provocadora de la qüestió, però ben segur que no escapava al lector primitiu de l’evangeli. Per a un jueu piadós, la moneda del denari no era un objecte qualsevol, sinó un que duia la imatge del Cèsar. Per això mateix, la pregunta de Jesús no és innocent. La imatge de l’emperador era idolàtrica i blasfema, no només per ser un retrat humà, sinó, sobretot, per ser-ho de qui es proclamava descendent d’August, considerat de caràcter diví pels romans. No és tampoc un detall irrellevant que la moneda la dugués un dels jueus, possiblement un herodià, i no Jesús. Això l’evangelista ho deixa ben clar.
La resposta que dona Jesús sembla que es va entendre com un consentiment a pagar els tributs, un poc amb la tesi farisea. De fet, aquesta frase al llarg dels segles ha estat utilitzada per marcar la relació entre el poder polític i l’Església: cada un als seus assumptes i sense interferir-se ni fer-se nosa. És una solució de compromís, de mantenir l’ordre i evitar represàlies.
És curiós, però, que aquesta frase, si la llegim bé, no diu allò que sovint pensam que diu. Jesús no diu que paguem el tribut i que llavors ens dediquem a les coses de Déu. Jesús parla de retornar els diners al Cèsar, deixant clar que les monedes són seves perquè duen la seva imatge. En canvi, diu que hem de retornar a Déu allò que li pertany. Què és? La justícia, la fraternitat, la misericòrdia, la cura dels malalts, l’acolliment dels immigrants, el contacte amb els marginats… Alguns Pares de l’Església ho entengueren perfectament: què hem de retornar a Déu? Nosaltres mateixos, cada un de nosaltres que som, com diu el Gènesi, imatge seva.
Els fariseus volen mesclar el missatge de Jesús amb la política i ubicar-lo en una polèmica que no és la seva. La resposta de Jesús no és en clau política, sinó antropològica. No nega la importància de la política ni de cap altre àmbit humà, però deixa clar que el creient no pot oblidar a qui pertany i qui ha de marcar cada una de les seves decisions.
Comments are closed.