En aquell temps, quan els fariseus varen saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta:
Mt 22, 34-40
—Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei?
Jesús li contestà:
—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d’aquests dos.
L’evangeli d’aquest diumenge continua en el mateix context que els diumenges passats i, per tant, ens trobam a Jerusalem en els dies anteriors a la passió de Crist. Després dels diàlegs amb els dos grans grups dominants dels jueus, els sacerdots i notables —és a dir, els poderosos del moment— i els fariseus —els crítics amb els anteriors que cercaven un judaisme més autèntic—, la litúrgia es bota una pregunta trampa que li fan els saduceus sobre la resurrecció; aquests són el grup al qual pertanyia bona part de l’aristocràcia sacerdotal, més tradicionalista que els fariseus i que, entre altres aspectes, no creia en la resurrecció. Segons Marc, un mestre de la Llei que havia sentit la discussió i veia que Jesús havia respost bé s’hi acosta de bona fe. Per això la pregunta que ve després sobre els manaments té, en el primer evangeli escrit que tenim, un sentit reconciliador. En canvi, anys després, quan Mateu escriu el seu, deixa de banda aquest caràcter i ens diu que els fariseus no van de bona fe sinó que volen fer que Jesús quedi en evidència. Per què fa això Mateu? Possiblement perquè en el seu temps els fariseus es devien ja enfrontar més obertament als seguidors de Jesús, cosa que no passava tant en el temps de Marc quan les relacions eren més cordials.
Continuam, per tant, a Jerusalem en els darrers dies de la vida de Jesús. La pregunta que fan a Jesús és pertinent i forma part d’una certa polèmica del moment. La Llei contenia centenars de manaments d’importància desigual —la tradició rabínica en va arribar a comptar 613— i grups com els fariseus, que demandaven el seu compliment més estricte possible, discutien sobre quins eren més importants i quins no ho eren tant. Una mica com allò que de vegades sentim avui sobre quins pecats són mortals o quins venials.
El que no era discutible era que el primer de tots ells era el d’estimar Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima. Aquest és el primer manament que tot jueu repeteix cada dia en aixecar-se i en anar a dormir i també ho devia fer Jesús com a bon jueu que era. El segon, estimar els altres com a un mateix, surt també al Pentateuc i era ben conegut per tots els presents. Tot això és important per entendre que Jesús no aporta cap novetat radical, sinó que reclama allò que és essencial a la fe jueva des dels seus orígens. Quina és, idò, la novetat de Jesús?
Fixem-nos, en primer lloc, que Jesús no es limita a contestar la pregunta que li fan els fariseus. Ells volen que els digui quin, dels centenars de manaments, és el més important, però a la seva resposta Jesús no en destaca un, sinó dos, i els lliga. La novetat és posar-los l’un devora l’altre: «el segon és molt semblant», diu Jesús. Equipara estimar Déu amb estimar els altres. I els altres no són només la gent propera. El Levític i la resta del Pentateuc són molt clars amb això: els altres són també i especialment els orfes, les viudes, els immigrants… Això resumeix, per a Jesús, no només la Torà sinó els profetes, aquells que precisament denunciaven la hipocresia dels poderosos, que feien sacrificis i ritus al temple, però deixaven de banda els pobres.
Amb les seves paraules, el que fa Jesús és posar la resta de manaments en el seu lloc —tots pengen d’aquests dos—, fent-nos veure als creients d’avui que el cristianisme no penja del compliment dels ritus o els preceptes de culte, sinó de trobar un equilibri entre l’amor a Déu i l’amor als germans. Un equilibri que és necessari en la mesura que un sosté l’altre. Donar l’esquena al pobre amb l’excusa d’adorar Déu és un acte d’hipocresia i d’egoisme repulsiu. Deixar de banda Déu per ajudar el pobre pot acabar sent una manifestació d’una autosuficiència irreal, perquè els pobres, els malalts o els marginats necessiten sempre alguna cosa més del que nosaltres, com a simples humans, els podem donar.
Amb aquest lligam, els dos manaments que indica Jesús n’esdevenen un de sol: estimar Déu a través dels pobres, dels malalts i els marginats; i estimar els altres acostant-nos a ells i abraçant-los amb els mateixos gests i la mateixa mirada amorosa que tenia Jesús.
Comments are closed.