Aleshores Pere preguntà a Jesús:
—Senyor, quantes vegades hauré de perdonar el meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?
Jesús li respon:
—No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.»Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li’n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, el senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia:
»—Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot.
»Llavors, compadit d’ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L’agafà i l’escanyava dient:
»—Paga’m el que em deus.
»El company se li va llançar als peus i li suplicava:
»—Tingues paciència amb mi i ja t’ho pagaré.
»Però ell s’hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. El senyor va fer cridar aquell home i li digué:
Mt 18, 21-35
»—Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?
»I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.
»Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.
Aquest evangeli tanca el discurs comunitari de Mateu i ens parla del perdó, sent la continuació natural del de diumenge passat, que parlava de la correcció fraterna. Si fa una setmana Jesús ens demanava corregir el germà que ens ha ofès, avui ens demana que el perdonem, tantes vegades com faci falta. Tot comença amb una pregunta de Pere: quantes vegades hem de perdonar el germà?
La pregunta no és gens irrellevant, ni tampoc la proposta de resposta que Pere fa. En els dos primers capítols del llibre del profeta Amós Déu sembla perdonar els crims del seu poble fins a tres vegades, però a la quarta els castiga. La tradició rabínica havia entès que aquest era el límit per a perdonar els altres davant la reincidència d’algú. Per tant, Pere, proposant perdonar set vegades, va molt més enllà, tal vegada pensant que ja feia llarg i tot. Però Jesús el corregeix: no són set, sinó setanta vegades set, és a dir, sempre. Tot seguit Jesús ens compta una història ben interessant que cal llegir a poc a poc.
En la primera escena, el rei (Déu) té davant seu un subordinat que li deu una xifra immensa: deu mil talents. Es tracta d’una xifra astronòmica, impossible de pagar per ningú: en el context del moment, l’historiador Flavi Josep diu que la recaptació anual de tot Judea, Samaria i Idumea era de 600 talents. El fet que el deutor digui que ho pagarà tot era absurd. Així i tot, el deutor no demana el perdó del deute, sinó que demana paciència, temps per pagar. El rei, però, es compadeix d’ell i li ho perdona tot.
En la segona escena, el deutor perdonat troba un deutor seu que li deu una quantitat no tan gran, però significativa: cent denaris, que equivalien a tres mesos de salari. Aquí no hi ha diferència entre ells, és un company, un igual. No és gens casual que aquest segon deutor faci el mateix que el primer: tirar-se als peus del creditor i demanar-li paciència. Aquest, però, li exigeix el deute de forma violenta, agafant-lo pel coll i al final el fa tancar a la presó.
En la tercera escena se’ns explica com, davant el que ha passat, són altres companys els que comuniquen al rei la malifeta. El rei reacciona i revoca el perdó atorgat al primer. L’actitud del rei és clara: no revoca el perdó per un canvi d’humor ni per un simple càlcul de proporcions, com si tot es reduís a una regla de tres entre deutes. El retret del rei és que aquell home no s’ha recordat de la gràcia que ha rebut. El perdó pel primer deute té un valor incommensurable perquè es perdona un deute que va molt més enllà de la capacitat de qualsevol persona. Però aquest perdó només funciona quan la persona perdonada se situa i assumeix la lògica del perdó. Aquest és el sentit també del Parenostre. No es tracta d’una transacció: és un error pensar que perdonant els altres aconseguim que Déu ens perdoni, com si anéssim sumant punts. Déu ens perdona sempre, però el perdó rebut i el perdó donat són el mateix. No podem ser perdonats si no perdonam.
El perdó per als seguidors de Jesús no és un passar comptes, sinó una forma de viure i actuar. El perdó ens transforma, com a individus i com a comunitat. Davant la duresa de cor dels deixebles i nostra, Jesús ho remata amb la darrera frase: cal perdonar de tot cor. Només així el perdó té l’autèntic efecte sanador, no tant pel perdonat com, sobretot, pel que perdona.
Comments are closed.