«Si el teu germà et fa una ofensa, ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. En veritat us ho dic: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.
»Encara en veritat us ho dic: si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells».
Mt 18, 15-20
Aquest evangeli és conegut per promoure la correcció fraterna, el fet de fer veure a algú altre que no fa les coses bé, qüestió que en general ens costa molt i és sempre més fàcil el recurs de pensar «És grandet, ja se la pegarà». Però cal anar amb compte per no veure aquest evangeli com una justificació per dedicar-nos a corregir i a jutjar el que fan els altres. El context és important gairebé sempre i en aquest cas és fonamental: Jesús explica això després d’haver contat la paràbola de l’ovella perduda. Del que es tracta, per tant, no és de corregir ningú, sinó d’anar a cercar, de recuperar aquella persona que s’ha fet enfora, que s’està perdent. Per això és important també no oblidar que, el de Mateu, és l’evangeli eclesial per excel·lència i és amb aquesta clau que també l’hem de llegir. Vegem-ne algunes claus de lectura.
Des d’aquesta perspectiva, s’entén que parli de com hem d’actuar davant un germà que ens ofèn. Podem veure ja que no es parla de fer d’àrbitre ni de jutge davant un conflicte, no ens diu que cap de nosaltres ni els preveres ni ningú hagin d’assumir aquesta funció. L’evangeli es dirigeix a l’ofès i només aquest actua. També parla d’una ofensa entre germans, no en un sentit familiar sinó comunitari: és algú dels nostres, de la nostra comunitat, que ens ha ofès.
El que segueix després és un reflex de la societat i la legislació jueva. Allò que comença amb un conflicte entre dos germans, si no es resol, s’eleva fent participar alguns membres de la comunitat, com a testimonis; si ni així es resol, passa a ser un assumpte de tota la comunitat i pot acabar amb l’exclusió del membre. És important notar com la potestat de lligar i deslligar aquí no s’atribueix a Pere ni a persones concretes, sinó a tots els membres de l’assemblea.
Aquesta forma d’actuar ens recorda la Regla de la Comunitat trobada a Qumran. Però allà, si l’ofensor no feia cas de l’ofès, era dut davant l’autoritat del grup. Jesús no diu que el duguin davant Pere ni al bisbe del lloc, sinó davant la comunitat reunida. Aquí no veiem jerarquia. En tot cas, hi veiem assemblea i podríem veure-hi fins i tot un cas de sinodalitat avant la lettre.
Fixem-nos, a més, que la finalitat no és dictar sentència i determinar qui tenia raó. El que es vol és no perdre ningú, guanyar el germà, i quan no és possible, se l’exclou. Tot i el toc dramàtic, també aquesta exclusió té un punt d’ironia: a altres bandes de l’evangeli, Jesús deixa clar que la seva comunitat està oberta a pagans i a publicans. La separació no és un càstig etern sinó un allunyament que no tanca les portes mai. I no oblidem que Mateu era publicà!
Així s’entén que sigui un error interpretar això com si fos el judici final, com si determinés qui està dins i fora de l’Església. Més aviat, és la regla per organitzar la convivència dins de les comunitats locals, on hi ha gent més bona de dur que altra i on les coses s’han de resoldre parlant i, en tot cas, fent enfora, com a darrer recurs, aquells que ni tan sols així es volen reconciliar. Però els expulsats no van a l’infern. No són proscrits ni els hem de deixar de banda. I sobretot no els podem jutjar. Una cosa és protegir la comunitat i una altra molt diferent és posar-nos en el lloc de Déu i dir qui és bo i qui no ho és.
El darrer paràgraf de l’evangeli, quan els diu «si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord…» i que abans semblava un poc fora de lloc, ara entenem que ens ajuda a entendre la importància de la comunitat. Encara que tradicionalment es llegeix com si es referís a la pregària comunitària, ara veiem que realment parla de reconciliació i reforça la importància de la cohesió comunitària. La força de la comunitat no és definida pel nombre de membres ni per la seva visibilitat externa o els seus edificis imponents, sinó per la unitat interna i la seva capacitat de reconciliació. Per això la comunitat més petita possible, formada només per dues o tres persones, ja gaudeix de la presència de Jesús enmig d’ells.