En aquell temps Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble:
Mt 21, 33-43
—Escoltau una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivassin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però els vinyaters els varen agafar, i a un, li varen pegar, a un altre, el varen matar, a un altre el varen treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els maltractaren igual. Finalment, els envià el seu fill, pensant que, almanco el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: «Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat». I l’agafaren, el varen treure fora de la vinya i el varen matar. Quan torni l’amo de la vinya, ¿què farà amb aquells vinyaters?
Li responen:
—Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema.
Jesús els diu:
—¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: «La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen»? Per això us dic que el Regne de Déu vos serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.
L’evangeli d’aquest diumenge ens planteja una paràbola ben interessant que Jesús conta a les autoritats religioses. Es tracta de la continuació del relat de diumenge passat, amb la paràbola dels dos fills.
Els comentaristes coincideixen que Jesús es va inspirar en el cant de la vinya d’Isaïes que, de fet, en la litúrgia és la primera lectura d’aquest diumenge. El cant de la vinya era una cançó que devia ser fins i tot popular en temps de Jesús, un cant reivindicatiu que parla d’una vinya que no dona fruit. Ho fa de forma figurada i sembla referir-se a una relació amorosa en què la vinya és l’estimat o estimada que no correspon a l’altre. Però al final, Isaïes deixa clar que és el poble d’Israel que no dona els fruits que el seu Senyor espera.
Jesús degué agafar aquesta conegudíssima història i la va girar per donar la seva particular versió als sacerdots i notables del poble. La vinya ja no és el poble que obra malament i no dona fruit, sinó que és la possessió del Senyor, el qual ha encarregat la cura als vinyaters, que ben fàcilment podem identificar amb els oients de Jesús. A l’hora de passar comptes, explica Jesús, el Senyor envia criats a la vinya i els vinyaters, en lloc de fer el que tenen manat, colpegen els criats, els maten o els treuen d’allà a pedrades; aquesta és la sort habitual de molts de profetes d’Israel.
Al final, el Senyor envia el seu propi fill esperant que el respectin. Alguns pensen que la paràbola podia acabar aquí i que la resta és un afegit dels seguidors després de la Pasqua, quan ja saben que el Fill també mor. No és clar, per tant, si el que segueix són paraules de Jesús o ja una lectura cristològica. Tampoc té massa importància. Per altra banda, el relat de Mateu és similar al de Marc, anterior a aquest i que possiblement és d’on Mateu parteix per fer el seu. Hi ha alguna diferència, però.
El relat continua amb la mort del Fill, que tots els lectors identifiquen amb Jesús. Mateu canvia fins i tot alguns detalls per deixar-ho ben clar: Marc conta que maten el fill i el treuen fora de la vinya; Mateu ho gira i ens diu que duen el fill defora de la vinya (Jerusalem) i allà (Gòlgota) el maten. La paràbola passa així a ser un anunci de la Passió. També es fa evident que els vinyaters homicides són els notables que escolten Jesús i que, dies més tard, el condemnaran a mort.
Fos com fos, el fill és mort. Què farà el senyor de la vinya amb aquesta tropa? Com diumenge passat, Jesús ho demana als notables i, sense adonar-se’n, dicten la seva pròpia sentència: el Senyor els farà matar i donarà la vinya a uns altres vinyaters. És la justícia humana, la llei del talió, el més just i normal del món. Però aquesta no és la resposta final de Jesús. La seva resposta va per un altre camí i, per això, la paràbola ara fa un nou gir tot citant un conegut salm: «La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici».
Les imatges canvien. Els vinyaters ara són els constructors, i el fill que han rebutjat és la pedra que corona l’edifici. El Fill assassinat al final triomfa. És la imatge de la resurrecció. Aquí s’acaba la història de Marc, però Mateu encara fa un afegit: «Per això us dic que el Regne de Déu vos serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar». És a dir, a tots aquells que s’aferren a la justícia i a les lleis humanes, a voler fer-se seves les coses prescindint de passar comptes amb el Senyor de la vinya (i de la vida), els serà pres el Regne i ho serà no tant com a càstig (Jesús no diu res d’enviar-los a l’infern, allà on hi ha plors i cruixits de dents), sinó per la seva incapacitat de donar fruit.
Com aquell jove ric, sembla que per merèixer acostar-nos al Regne no n’hi ha prou amb ser bons, no fer el mal i complir preceptes. Se’ns demana donar fruit, fer coses, construir, però sempre tenint clar quina és la pedra que, des del començament, corona l’edifici.
Comments are closed.