«De manera semblant, un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l’altre, dos, i a l’altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se’n va anar.
Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n’havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un se’n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu senyor.
Al cap de molt de temps arriba el senyor d’aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient:
—Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n’he guanyat cinc més.
L’amo li va dir:
—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué:
—Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n’he guanyat dos més.
L’amo li va dir:
—Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor.
Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué:
—Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu.
Però el senyor li va respondre:
—Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents». (Mt 25, 14-30)
La paràbola que llegim aquest diumenge és la coneguda paràbola dels talents. Tradicionalment, s’ha interpretat amb un sentit salvífic i moral: l’home ric és Déu que dona capacitats i competències a les persones i si no s’aprofiten, són fets fora del Regne. Si la comparam amb la paràbola de les al·lotes de diumenge passat, l’estadística millora. Amb elles, la meitat quedaven fora; amb els servents només en cau un terç. Però és realment aquest el sentit de la paràbola?
El text de Mateu ve de la font Q, però la versió que trobam a Lluc té un sentit molt distint: és la paràbola de les mines, en què un home ric dona diners als seus servents i la lliçó final és que a qui més tengui més se li donarà, i qui no, li prendran allò que li queda. A Lluc, el servent no és llançat a la tenebra. Mateu, en canvi, li dona un sentit molt distint.
Com en el cas de diumenge passat, si llegim el text detingudament, veurem que hi ha elements un poc estranys. La història és sobre un home ric que dona una quantitat immensa de diners a tres administradors perquè en guanyin més. Cal fer esment que un talent equivalia a sis mil denaris, és a dir, al sou de vint anys de feina. Per això sorgeix l’interrogant sobre qui identificar amb la figura de l’home ric. La lectura més tradicional l’identifica amb Déu, que dona talents, ja en el sentit actual de capacitats o qualitats, a les persones. Però al lector actual, com al contemporani de Mateu, això li devia sonar estrany. Els oients del segle I sabien perfectament com ho fan els rics per guanyar més doblers, bàsicament “fabricant” més pobres. Hem d’entendre que la imatge de Déu és la d’un ric cobdiciós?
També és complicada la imatge del darrer servent. El fet d’amagar els doblers no és res mal fet. Era una manera de custodiar les riqueses que se li confiaven, recollida de fet al Talmud com una forma diligent de dur a terme aquesta tasca. Per altra banda, si entenem que aquest servent és aquell a qui Déu dona menys talents, en el sentit modern del terme, vol dir això que el malalt, el poc espavilat o el poc sortat, té manco oportunitats de triomfar al Regne?
Davant això no ens ha d’estranyar que hi hagi hagut diverses maneres d’entendre aquesta paràbola. Algunes, en un sentit més al·legòric, com la que fa Xabier Pikaza, que no identifica el senyor ric amb Déu i que planteja la paràbola com una metàfora per deixar clar que no hem d’estar aturats.
En una línia similar, però més convincent a parer meu, és la interpretació que fa Gerhard Lohfink. La seva idea és que la paràbola és, més que una metàfora, una paradoxa que cerca posar un exemple completament antievangèlic per donar un missatge evangèlic. La paràbola defensa l’acció dels poc escrupolosos i ambiciosos administradors que afavoreixen el milionari. Seria una paràbola semblant a aquella de l’administrador astut que fan fora i que es dedica a estafar el seu amo perdonant part del deute que altres tenien amb aquell i guanyar-se el favor dels deutors per no haver d’anar a viure davall un pont (Lc 16, 1-13).
En qualsevol cas, el missatge central, lligat amb la paràbola de diumenge passat, no és altre que el d’estar pendents i no adormir-nos. Malgrat que se’ns digui que el Regne creix tot sol com la llavor o com el llevat a la farina, la realitat és que el nostre paper no és el d’esperar sinó el d’actuar, assumint els riscos, sabent que no tot el que farem serà entès ni ben vist pels altres.
Comments are closed.