En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu al·lotes, que sortiren amb torxes a rebre l’espòs. N’hi havia cinc de prudents, i les altres cinc tenien poc seny. Les de poc seny no s’endugueren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se’n proveí d’un setrill. Com que el nuvi tardava, els vingué son, i totes s’adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: «L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l». Aquelles al·lotes es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: «Donau-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s’encenen». Però les prudents els respongueren: «Potser no n’hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne». Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: «Senyor, Senyor, obriu-nos». Però ell els respongué: «Vos dic amb tota veritat que no us conec». Vetlau, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora».
Mt 25, 1-13
Som dins el cinquè i últim gran discurs de Mateu, l’escatològic (capítols 24 i 25), que Jesús pronuncia a la muntanya de les Oliveres. El capítol 25 té tres paràboles, i són justament les que llegim els tres darrers diumenges de l’any: les deu al·lotes, els talents i el judici final.
La paràbola que llegim aquest diumenge és ben coneguda, però, per poc que ens hi fixem, té punts ben desconcertants. La història parteix d’un costum a les noces d’Israel, que era que un grup d’al·lotes sortís a rebre el nuvi. Això es feia cap al vespre i es formava una espècie de processó amb torxes. El que ens conta la paràbola, però, és un cas estrany en què el nuvi fa esperar tothom i arriba a mitjanit. Era justificada l’espera? O era un impresentable? No ho sabem.
Mentre esperen, totes les al·lotes es dormen i quan ell arriba, unes s’adonen que, segurament de tant esperar, es queden sense oli i en demanen a les altres. Aquestes, però, sense cap mania, les envien a comprar-ne i no n’hi donen del seu. Sense tenir altra alternativa, les al·lotes van a comprar l’oli i arriben tard a la festa, on troben la porta tancada. Com el retard del nuvi, aquí tenim una altra situació estranya, perquè sembla que el costum jueu quan se celebren unes noces és, precisament, tenir la porta ben oberta. El nuvi no les deixa entrar i els diu que no les coneix. I Jesús conclou amb una crida a vetllar. Però vetllar, no ho va fer ningú: també les altres al·lotes es van adormir!
Sobre això, un detall final que sempre ha cridat l’atenció: què passa amb la núvia? D’ella no se’n parla en tota la paràbola!
La paràbola és prou enrevessada, així que aquí van unes pinzellades que poden ajudar a una lectura més acurada.
Tot just començam a llegir la paràbola ens adonam que es tracta d’una típica paràbola on hi ha un grup de gent, molt similar a les del senyor amb criats, l’amo de la vinya i els vinyaters, etc. Però hi ha aquí una diferència significativa: les deu al·lotes tenen un comportament molt similar; totes elles han de vetllar, i totes elles es dormen en lloc de fer-ho. El matís diferenciador es troba en una circumstància aparentment petita, que és no haver agafat prou oli. Però aquí no hi ha una diferència moral, unes no són més dolentes o pecadores que les altres. No és un tema de judici entre bons i dolents. Això va d’una altra cosa.
L’oli és un element clau en el relat, és evident, però llegint la paràbola no queda clar què vol dir. Per a alguns comentaristes, l’oli representa la fe que s’ha de tenir per a quan vengui Jesús (nuvi). Altres entenen que pot ser més un tema d’obres, del que hem aportat i fet al llarg de la vida. La paràbola té, en tot cas, un rerefons salvífic (no oblidem que ens trobam dins del discurs escatològic de Mateu) i una referència clara a la creença que Jesús ressuscitat ha de tornar i serà aviat. Això ha fet pensar a més d’un que, més que una paràbola de Jesús, sigui de Mateu o, almenys, refeta per Mateu en aquest sentit, per advertir els seus que no tenien massa clar que aquesta tornada es produís.
A partir d’aquesta idea, les al·lotes serien la imatge en la qual es pot identificar la comunitat a la qual es dirigeix Mateu. Dins aquesta comunitat, com passa també actualment, hi trobam gent que ha viscut una vida plena en un sentit evangèlic (tenen el setrill ple d’oli) i altres que se n’han desentès fins que alguna circumstància forta de la vida irromp per sorpresa. Llavors s’afanyen a anar a cercar oli allà on poden, però l’oli-vivència-cristiana-plena no es pot comprar, sinó que es construeix a poc a poc, dia a dia. Per això l’oli que compren les cinc al·lotes no els serveix per obrir la porta i entrar a la festa.
Però ja hem dit abans que la paràbola no és moral. Les al·lotes que es queden defora no són castigades. No entrar no és un càstig. Simplement, el nuvi no les reconeix com dels seus, no són vistes com a gent de la casa. No van a l’infern, per això; simplement es queden a fora, amb la seva vida buida, però que és la vida que han triat elles.
Així i tot, es tracta d’una paràbola dura. Xabier Pikaza, per exemple, apunta que sembla una paràbola poc cristiana o precristiana, ja que a l’evangeli Jesús es presenta sempre com un nuvi que obre portes, no que les tanca. Així i tot, també es pot entendre com una paràbola d’advertència, una crida a la responsabilitat de cada un dels creients: com tenim el setrill? Hi tenim oli? Hi pensam, a omplir-lo de tant en tant? O tenim coses més urgents a fer?
Comments are closed.