En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.
Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel». (Mt 5, 13-16)
L’evangeli que llegim aquest diumenge és la continuació del de diumenge passat. Si ho recordem, després de les primeres vuit benaurances dirigides a tota la multitud que els escolta, Jesús, a la novena, diu als deixebles que seran benaurats també aquells que són perseguits per causa del seu seguiment. Ara Jesús els explica la raó per la qual la seva missió és important: perquè són la sal de la terra i la llum del món. Amb aquestes dues imatges, Jesús dona sentit a la persecució a la qual són sotmesos els seguidors de Jesús (aquí podem pensar que l’evangelista es dirigeix, bàsicament, als membres de la seva comunitat). Però a la vegada, Jesús els dona un missatge important: encara que siguin perseguits, no poden esquivar la persecució abandonant la missió, bé sigui adaptant-se a les exigències culturals o socials del moment (perdre el gust de la sal) o fent-se enfora fugint del món i amagant-se (posar el llum sota una mesura).
Com veiem, per explicar això Jesús fa ús de dos elements quotidians, si bé les seves paraules sonen un poc estranyes. La sal, per exemple, és un terme que pot tenir diversos sentits, en funció de l’ús. La sal era emprada per conservar aliments, però també per donar gust. I com sabem perfectament, la sal no pot deixar mai de ser salada, però això no és important per Jesús i pel seu missatge.
El que ens diu és que la sal és allò que, per si mateix, no té una utilitat directa –no es pot menjar la sal i si se’n fa un mal ús, fins i tot és tòxica- però ben emparada, dona gust (dona sentit) al menjar (a la vida). La missió dels seguidors de Jesús, quan es duu a terme, dona un sentit nou a la vida de les persones, els fa viure l’evangeli. Però si no es duu a terme, es queda en no res i no té cap efecte. L’evangeli de Jesús esdevé inútil.
Això és molt important perquè sovint oblidam que tots nosaltres som instruments d’evangelització en mans de Déu, però som també lliures per negar-nos a ser-ho, encara que sigui per peresa o per por de ser assenyalats. I això implica oposar-nos a la voluntat de Déu, a l’única cosa que realment Jesús ens ha encomanat. Cal insistir en això: el do de la fe duu implícit el deure d’evangelitzar.
La imatge de la llum també té un punt estrany, atès que una llum davall una mesura al final s’acaba apagant. Per altra banda, aquesta imatge no té el sentit cristològic que llegim a l’evangeli de Joan, on la llum del món és Jesús i no els deixebles. Aquí el que fa aquesta imatge és reforçar el sentit missioner de les benaurances: res seria més absurd que els deixebles s’amaguessin, no només perquè així no complirien la seva missió, sinó perquè al final la seva pròpia llum (la fe) s’acabaria apagant. Evangelitzar no només escampa i fa créixer la fe en els altres, sinó que permet créixer i madurar la nostra.
Comments are closed.