En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.
Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern. Per això, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.
Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri”. Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos.
També està manat: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci”. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.
També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments”. I també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor”. Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne». (Mt 5, 17-37)
Continuam, aquest diumenge, amb el Sermó de la Muntanya amb un text llarg que cal contextualitzar per entendre’l i no caure precisament en allò que el mateix text denuncia.
La clau inicial del text la trobem al primer paràgraf: Jesús no ha vengut a desautoritzar la Llei ni els profetes. Per què Mateu parla d’això? Possiblement ja en temps de Jesús, però sobretot en el temps que s’escriu l’evangeli, molts jueus veien el cristianisme com un moviment herètic que volia trastocar l’ordre establert i la religió dels seus pares. A això es contraposaven els fariseus i els escribes. Els primers eren persones piadoses i fidels complidores de la llei, molt estimades i admirades per la gent. Els escribes són els equivalents als teòlegs d’avui, als divulgadors i estudiosos de la fe, molt respectats pels jueus. És fàcil entendre que la gent del carrer que podia sentir curiositat pel missatge de Jesús s’estranyés que aquest, el fill d’un fuster, pretengués anar en contra dels altres o donar-se-les de més viu.
Aquesta crítica preocupava als membres de les primeres comunitats cristianes, i per això Mateu vol remarcar que el seguiment de Jesús en cap moment implica una ruptura amb la Llei ni amb l’Antic Testament, sinó una nova manera d’entendre el que diu, que no es fa massa enfora de la dels profetes, quan denunciaven que Déu cerca més la misericòrdia que els sacrificis rituals.
Els paràgrafs que segueixen són exemples d’aquesta nova manera d’entendre la Llei. Per exemple, quan parla de la prohibició de matar, Jesús no censura aquest precepte, però explica que matar no només és pegar una ganivetada a algú, sinó que es pot matar una persona marginant-la, difamant-la o menyspreant-la. El mateix fa Jesús amb altres supòsits, com l’adulteri, el divorci o els juraments.
Davant això, podem tenir la temptació de pensar: perfecte! Jesús ens dona la clau de com actuar i simplement hem de fer el que exposa Mateu: no enfadar-nos ni insultar ningú; no mirar cap dona amb mal desig, no divorciar-se, etc. Aquest és, en molts de casos, el que s’extreu de la lectura d’aquest evangeli, però si ens hi fixem, caiem en el mateix error dels fariseus: el legalisme, seguir les normes al peu de la lletra sense entendre el sentit, sense cercar realment que hi ha en el cor de la persona quan s’enfada o quan insulta algú. La prova més gran que evidencia l’error d’aquesta visió ens la dona Jesús quan és ell qui s’enfada, quan insulta els fariseus i els diu que són uns hipòcrites, o quan en el temple envesteix les taules dels canvistes i dels venedors de coloms.
Comments are closed.