Vint-i-cinquè Diumenge del Temps d’entre l’any — 20 de setembre 2026 (Any A)

Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d’un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d’altres que s’estaven a la plaça sense feina i els digué:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just.
Ells hi van anar. Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d’altres i els digué:
—Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?
Ells li responen:
—És que ningú no ens ha llogat.
Els diu:
—Aneu també vosaltres a la meva vinya.

Quan va arribar el vespre, l’amo de la vinya va dir a l’encarregat:
—Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers.
Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, murmuraven contra el propietari i deien:
—Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor.
L’amo va respondre a un d’aquests:
—Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que veus amb mals ulls que jo sigui generós?

Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers.

Mt 20, 1-16a

Aquest evangeli ens conta una paràbola que no deixa a ningú indiferent perquè, aparentment, és un atac frontal contra la justícia humana. El problema és que, llegir-la així és un error i no s’entén realment el seu sentit. Cal fer-ne una segona lectura acurada. Fixem-nos, en primer lloc, en la lectura més habitual.

1. La primera part de la paràbola és una història prou normal. Un terratinent cerca gent per fer feina. És algú responsable i que no té peresa de fer les coses, per això no envia un administrador a cercar personal, sinó que és ell qui ho fa directament, qui crida la gent. A més, sembla fins i tot que es preocupa que la gent tengui feina. És un empresari exemplar.
2. Crida a treballadors, però no sabem com són aquests ni coneixem els seus currículums. Podem pensar que els primers són més feiners i que els darrers són els menys destres, però realment no ho sabem. També poden ser els més vells o els que tenen algun problema, una discapacitat…
3. Curiosament, res d’això és important en l’evangeli d’avui. El nucli de la història i on apareixen els problemes és al final del dia, quan han de pagar el jornal. Aquí ja no ho fa el propietari, sinó l’encarregat seguint les seves indicacions i aquestes són clares: s’ha de pagar a tothom el mateix, amb independència del que ha treballat.
4. El lector o oient podria pensar que es tracta d’una qüestió consensuada i que es partia de la creença que era de justícia fer-ho així, però el fet és que és difícil no veure, en les indicacions del propietari, una intenció provocadora quan diu a l’encarregat que comenci pels darrers. Així s’assegura que els que han fet més feina sàpiguen que els que n’han feta manco cobraran tant com ells.
5. Com era d’esperar, els treballadors protesten. No tots, sinó només els que tenen «més motiu», aquells que han treballat des de primera hora. La protesta és silenciosa: «murmuraven». Però l’amo provocador que havia enviat l’encarregat sent el que passa, estava allà vigilant perquè sabia que els treballadors de la primera hora s’indignarien. Sembla que el propietari ha aconseguit el seu objectiu i respon a les queixes de forma encara més provocadora: «no puc fer el que vull?».

Aquesta lectura ens mostra el poder del propietari, que identifiquem amb Déu. Ningú pot discutir aquest poder, però aquesta lectura passa per alt detalls que són importants.

En primer lloc, no estem aquí davant un simple conflicte laboral. Realment, si ho llegim bé, només amb els primers treballadors el propietari pacta una feina per un salari. En el segon grup, no hi ha cap contracte de res, sinó que els diu simplement que els donarà allò que és just. En el cas dels darrers, ni això! No els diu ni els promet res. Simplement els crida i ells confien en ell. Aquí ja hi ha un canvi important: els primers tenen una seguretat, unes regles pactades; els altres van a fer feina sense saber què rebran ni si rebran res; s’arrisquen completament, sobretot els darrers. No hi ha res més que la confiança en el propietari que els ha cridat.

En segon lloc, cal tenir en compte que els treballadors que van als darrers torns no són els més mandrosos, sinó els marginats, els exclosos: «ningú ens ha llogat». La gent que necessita feina per subsistir.

Això darrer és important per entendre la remuneració: un denari, el sou necessari per viure un dia. El que fa el propietari, per tant, no és pagar per la feina feta, sinó pagar perquè cada un pugui viure amb un mínim de dignitat. El que el propietari (Déu) dona no té a veure amb el que mereixem ni en compensar el nostre esforç, sinó amb allò que necessitem. Una mare dona el mateix dinar a tots els seus fills, sense mirar quin fa més coses, és més espavilat o té més capacitats.

La gràcia, allò que Déu ens dona, mai és injusta, però tampoc ha de ser proporcional. La gràcia mai és merescuda, d’altra manera, ben poca gent o ningú la tendria. A partir d’aquí, són els primers treballadors els qui no ho fan bé quan volen negar que els altres rebin allò que necessiten. Tristament, és fàcil identificar-nos amb aquests treballadors egoistes i mirar amb menyspreu els de darrera hora, els marginats, els sense sostre, els que no tenen papers o que pateixen addiccions, han estat a la presó, etc. A tots ells, és ben possible que Déu els doni el mateix que a nosaltres, o tal vegada més. Què li direm, llavors, a Déu?