En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill; envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:
Mt 22, 1-14
—Ja tenc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt: veniu a la festa.
Però ells no en feren cas: un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s’indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat.
Mentrestant, digué als seus homes:
—El banquet de casament és a punt, però els convidats no se’l mereixien. Per tant, anau a les sortides dels camins i convidau a la festa tothom que trobeu.
Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s’omplí de convidats.
Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué:
—Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?
Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien:
—Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.
Perquè molts són cridats, però pocs són escollits».
L’evangeli d’aquest diumenge tanca el cicle de paràboles que Jesús dirigeix a les autoritats jueves. Es tracta d’una paràbola que prové de la font Q i és comuna a Mateu, a Lluc (14, 15-24) i a algun apòcrif, com l’Evangeli de Tomàs (logion 64), però amb diferències importants.
En el cas de Lluc, la paràbola es refereix a un home qualsevol que fa un convit i, quan tots els convidats s’excusen, cerca entre els pobres i oprimits; Lluc ho empra per fer una crítica als sacerdots i fariseus, a l’elit jueva en definitiva, i a favor dels més desfavorits. En el cas de Mateu la cosa és diferent.
Mateu no parla d’una persona qualsevol, sinó d’un rei que casa el seu fill. Aquí ja és molt més fàcil veure la imatge de Déu (rei) i de Jesús (fill). Els convidats no posen excuses per no anar-hi sinó que actuen de forma violenta amb els criats i el rei, indignat, ordena matar-los i incendiar la ciutat. La situació és inversemblant, aturant la festa de les noces per calar foc a una ciutat. Però, per als oients i lectors primitius d’aquest evangeli, és difícil no veure aquí la imatge de la ciutat que rebutja les noces del fill (el Regne) i per això és destruïda (recordant el setge de Jerusalem pels romans i la destrucció del temple al 70 dC, uns anys abans d’escriure aquest evangeli).
En la segona part, el rei demana que es convidi a tothom, no només els pobres i marginats com es deia a Lluc. Tots són cridats al banquet de noces, sense mirar si són bons o dolents, i la sala del banquet s’omple de gom a gom. La convidada és universal, però sense destriar, un detall que ens pot recordar la paràbola del blat i el jull. La comunitat és una mescla per a Mateu i no ens correspon a nosaltres destriar.
D’acord amb la versió original de la paràbola, aquí s’acaba la història. Però hi ha una tercera part que afegeix Mateu i que no trobam a Lluc ni, per la seva duresa, sembla massa pròpia de Jesús, com veurem tot seguit. La raó és que ja ha començat el banquet i, al cap de poc temps, el rei veu un convidat que no s’ha vestit per a l’ocasió. Quan li demana per què ha fet això, aquell calla i el càstig és fulminant: l’expulsió a la tenebra.
Sembla un càstig desproporcionat, sobretot si tenim en compte que es tracta de gent que s’ha trobat pels carrers i que és ben possible que no tengués la roba adequada per anar a un banquet a palau. És significatiu que, en el text, el rei es dirigeixi al convidat amb el terme amic o company, fent ús d’un mot grec que Mateu només empra aquí i en dues altres ocasions: en la paràbola dels treballadors, quan l’amo es dirigeix als que es queixen per cobrar el mateix que els darrers que han arribat; i quan Jesús es dirigeix a Judes en el moment de la traïció: «Company, estigues pel que has de fer» (26, 50).
Evidentment, el significat de la paràbola va molt més enllà de reivindicar les normes d’etiqueta. El que ens diu és que tots estem convidats a la festa del regne, de la gràcia, però això vol dir ser conscients que allà no hi podem anar de qualsevol manera, sinó sabent valorar el do que se’ns ha ofert. El vestit de noces no és altra cosa que allò que ens transforma i l’evangeli deixa clar que aquesta transformació és una tasca nostra. Per entrar al banquet cal ser convidats, però per romandre allà cal deixar-nos transformar.