En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d’altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s’ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d’aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort. (Jn 12, 20-33)
Continuam aquest cinquè Diumenge de Quaresma amb l’evangeli de Joan, en una lectura ja molt propera a la Passió i que ens permet observar com la perspectiva de Jesús d’aquest evangeli és molt distinta de la que trobam als sinòptics. Si en aquests es destaca un Jesús molt humà, que sent la por del que ha de venir, del dolor i del sofriment sense sentit que li espera amb la seva injusta acusació i execució, a Joan veiem un Jesús molt més ferm i segur d’ell mateix, que no demana al Pare que li aparti el calze que li toca beure. En qualsevol cas, per a una bona comprensió del text, és important contextualitzar aquest fragment de l’evangeli per situar-nos on ens trobam.
Com dèiem, aquest text relata un moment dels darrers dies de la vida de Jesús. Fa poc a realitzat un dels signes més grans i espectaculars: la resurrecció de Llàtzer. Tot seguit se’n va a Jerusalem, ja que falta poc per a la Pasqua, si bé abans torna aturar-se a Betània, a casa de Llàtzer, on es ungit per la seva germana Maria en un acte carregat de simbolisme. Arribat a Jerusalem, és aclamat per la multitud, en aquella rebuda festiva que avui coneixem com el Diumenge de Rams, i dins aquest esdeveniment succeeix això que llegim avui que té, com veurem, dues parts ben diferenciades.
La primera part de l’evangeli ens relata com un grup de grecs vol veure Jesús. Aquest grecs són prosèlits, és a dir, pagans que no són jueus, però que simpatitzen amb el monoteisme hebreu; són aquells que sovint són denominats “temorosos de Déu”. Aquest grup cerquen un intermediari, Felip, que devia ser, pel seu nom hel·lènic, un jueu d’origen grec i que, si ho recordam, fou un dels primers deixebles que escull Jesús a l’inici de l’evangeli. Felip, però, no va directament a Jesús, sinó que es fa acompanyar d’Andreu, el germà de Simó i que, malgrat el nom també és d’origen grec, era un galileu de tota la vida. Crida l’atenció, per tant, aquesta successió de nivells des dels pagans que cerquen veure Jesús fins als jueus més propers a ell, com si l’evangelista volgués encara marcar les distàncies entre els pobles gentils i la missió de Crist. No deixa de ser curiós, per exemple, que enlloc es digui que els grecs finalment arriben a veure Jesús. De fet, d’ells no se’n parla més.
El missatge de Jesús –no sabem si per a Andreu i Felip, o també escoltaven els grecs– és ben contundent i, no només prefigura la seva mort, sinó també la sort dels seus seguidors, que seran perseguits i marginats. Si als sinòptics la paràbola del gra de blat es refereix de forma clarament optimista al Regne de Déu que creix pel seu compte, aquí el gra fa referència a la mort i a la renúncia a una vida còmode per transformar-nos i poder aspirar a una vida eterna. I el camí per a tot això és ben clar: ser servidors de Jesús.
La segona part de l’evangeli és un relat que sembla tenir origen en diverses tradicions i que mesclaria dos esdeveniments clau que presenten els sinòptics i que no apareixen en l’evangeli de Joan: la transfiguració i l’oració a Getsemaní. Hi ha, però, diferències importants, com és l’actitud de Jesús, que aquí no presenta dubtes sobre la seva determinació d’assumir la mort en creu. El mal tràngol que en els relats sinòptics es fa feixuc i mal d’empassar, aquí s’accepta amb claredat, com si Jesús hagués sabut tot el temps que aquest era el seu destí.
La part de la teofania permet una certa ambigüitat. A l’afirmació de Jesús “Pare, glorifiqueu el vostre nom”, respon una veu del cel dient “Ja l’he glorificat, però encara el glorificaré”. Qui és aquest nom? Es refereix al nom del Pare o a Jesús? Aquest dissens entre exegetes no es produí en el temps de Jesús, sobretot entre aquells que no entengueren el que passava i sentiren un renou incomprensible, com un tro. Altres dels que eren allà, no sabem qui, sí senten una veu però segurament tampoc ho entenen. Per això Jesús tanca el text amb una explicació en la que conclou “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”. Enlairat pot tenir un sentit gràfic clar i immediat pensant en la creu, però també sembla una clara referència a l’ascensió i al retorn de Jesús a la casa del Pare. Malgrat tot, explica l’evangelista que la gent allà només agafa el sentit més terrenal, el de la passió i mort que està a punt de produir-se. El missatge de Jesús, abans com avui, sovint només s’entén a mitges.