Hem travessat ja l’equador de la Quaresma i la litúrgia ens torna a presentar un fragment de l’evangeli de Joan, que forma part del diàleg de Jesús amb Nicodem. Tot i que només surt a aquest evangeli, sabem que Nicodem era un fariseu ric i savi, membre del Sanedrí i persona curiosa que s’acosta a Jesús gairebé a l’inici de la seva vida pública per saber més d’ell. El diàleg amb Jesús no és d’allò més aclaridor i podríem pensar que Nicodem ho deixar anar i punt, però no és ben bé així ja que el tornam trobar al final, acompanyant Josep d’Arimatea, que és qui ofereix als familiars i seguidors de Jesús un sepulcre de la seva propietat per poder-li donar sepultura.
El cert és que en aquest fragment no hi ha ben bé diàleg, sinó una proclama de Jesús dirigida a Nicodem i, per extensió, a tots els creients. És important, però, contextualitzar una mica d’on surten aquestes paraules de Jesús. Cal recordar, per això, que un poc abans, quan Nicodem li demana amb molta correcció sobre la seva predicació, Jesús li respon amb una frase que ni per a Nicodem ni per cap altra persona té cap sentit: “ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt”. Nicodem li demana que expliqui què vol dir això de néixer de dalt i Jesús segueix completament críptic: “ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit”. Unes respostes que gairebé ens fan pensar que Jesús es volia llevar de sobre aquell pesat, més que intentar-lo convèncer.
Però Nicodem, un home savi i educat, no perd la paciència i insisteix. Té curiositat per entendre aquelles frases i com és que Jesús actua fent uns senyals que van més enllà dels que fa un mestre de la llei com ell. Sense aclarir-ho massa –tot aquest diàleg és com una gimcana teològica–, Jesús li explica la seva relació amb el Pare com si fos un amb ell, parlant dels dos (Pare i Fill) en primera persona (“nosaltres”) per acabar dient: “Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell qui n’ha baixat, el Fill de l’home”, per continuar afirmant que és aquest Fill de l’Home que ha baixat el que ha de tornar a ser enlairat… i comença així la part del diàleg que es llegeix en aquest diumenge.
Jesús, explica, ha de ser enlairat com la serp, en una referència a la serp d’aram feta per Moisès i que curava els jueus que la miraven quan ell l’enlairava. Tots els jueus coneixien aquesta història, com la majoria de creients avui, o almenys coneixen aquest símbol salvífic (que també és el símbol dels apotecaris que tothom haurà vist alguna vegada). Els cristians, però, ben aviat veieren en aquesta imatge una prefiguració de la creu en la que Jesús serà crucificat. Però l’evangeli d’avui no és ben bé sobre la creu i la passió, i per això tot seguit ve el missatge central del text: “també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna”.
L’analogia és clara en comparar la serp i la creu, dos símbols salvífics, que curen, però fixem-nos en un detall: la curació (la vida eterna) amb Jesús no ve de mirar la creu ni de fer cap ritual especial, sinó de creure. Ho repeteix de forma insistent: “Els qui creuen en ell no seran condemnats”. Però, què vol dir creure?
Podem pensar que es tracta de la fe, de creure que Déu és creador i que Jesús és el Fill, que també és Déu, i tot la resta de veritats de fe que proclamam al Credo. Però, és realment això? Es salven aquells que creuen que el Credo és cert i punt? I què passa amb els que no ho creuen? O que no el coneixen? Són condemnats?
Jesús ens parla dels condemnats, però no diu que siguin els que no creuen en el Credo o el catecisme, sinó són aquells que “Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s’han estimat més la foscor que la llum”. Això ens ha de fer pensar, per tant, que la vida eterna no es posseeix només per l’acceptació intel·lectual d’una veritat revelada. Anar al cel no és qüestió de creure el Credo com qui creu que la terra es rodona o que els àtoms tenen partícules més petites dins ells. Creure és estimar-se més la llum que ha vengut al món que no quedar-se a les ombres.
Creure en Jesús és, per tant, preferir la llum, la netedat de cor, les mans obertes, la mirada ferma; més que no la fosca, les coses d’amagat, l’anar per darrere, la mentida o l’engany. Creure, per tant, no és un procés intel·lectual, sinó una forma de vida, d’entendre el món i, sobretot, de mirar els altres i deixar que els altres ens mirin. Es tracta de viure d’acord amb al veritat, diu Jesús al final. I es tracta també d’allò que de vegades és el més difícil: ser odiat per aquells que odien la llum. Odiat per aquells que creuen que els malalts són una càrrega, que els immigrants són un problema, que els pobres s’ho han cercat, que els deprimits fan comèdia, que els delinqüents no haurien de sortir de la presó, que els corruptes no poden ser perdonats…
Pot parèixer que assenyalar els “dolents” és fàcil, però tenim clar què fer per acostar-nos a la llum? I és que és complicat, perquè la llum que hem de cercar no és enmig de plaça o al camp, sinó en lloc que no són sempre agradables: la casa del malalt, a la cua menjador social, devora aquell home que han acusat d’algun crim públicament i és marginat i escarnit pel carrer davant els seus fills, amb l’immigrant que ens demana si li podem llogar a ell el pis que tenim buit…
Les persones no cercam la foscor perquè és més atractiva que la llum, sinó perquè a la fosca ens és més fàcil amagar allò que no feim bé; perquè com Adam i Eva al paradís, miram d’amagar-nos avergonyits quan Déu ens cerca. A la foscor hi trobam seguretat i a la llum ens sentim exposats, nuus. Per això quan la llum s’acosta, ens diu Jesús, molts ja s’han condemnat. No és el judici de Déu el que nega la vida eterna, sinó la vergonya dels que no han fet les coses com cal la que els duu a quedar-se arrufats a la fosca, empegueïts. Queden allà aquells que no han entès el missatge de la misericòrdia de Déu. N’han sentit parlar, sí, però no l’han cregut i tots sols s’han condemnat.