El Diumenge de Rams es llegeix el relat de la mort de Jesús de l’evangeli que correspongui, en aquest cas, el de Marc (capítols 14 i 15). És una lectura llarga d’un relat prou conegut. Entendre el misteri de la mort de Jesús i el seu sentit no sempre és fàcil i pot donar lloc a malentesos i a que algú s’allunyi de Déu per sentir-se decebut, perquè no veu un resultat clar de tot plegat en la seva vida o, simplement, perquè les exigències del seguiment de Jesús són massa elevades. En el relat que es llegeix aquest diumenge hi ha, de fet, la història de dues desercions. Dos seguidors fidels de Jesús l’abandonen. Són casos amb elements comuns i altres que no ho són, però la principal diferència, com veurem, no es troba ni en el que fan ni a com pensen, sinó en la forma que al final segueixen creient en el perdó de Déu.
Comencem pel primer d’ells: Judes. Si hem de fer cas de la tradició, res del que passà aquests dies a Jerusalem hagués succeït de no ser per ell. Judes és el traïdor, el malvat que facilita a les autoritats jueves la detenció de Jesús. Així i tot, és un personatge contradictori i gens fàcil d’entendre.
Malgrat algun evangeli l’acusa de ser un lladre, Marc no en diu res d’això i res fa pensar que no fos un seguidor fidel de Jesús, un més dels Dotze. La seva activitat és discreta al llarg de la vida de Jesús i gairebé no se’n parla. Però en un moment donat decideix trair Jesús, tot i que després, segons l’evangeli de Mateu, es penedeix i s’acaba suïcidant; Marc no ens diu res d’això i comesa la traïció no parla més de Judes ni dels que li passà després.
Popularment, a Judes se l’ha vist com l’encarnació del mal, però és evident que aquesta interpretació és perillosa. Entendre que Judes estava predestinat a trair Jesús no deixa en bon lloc ni a aquest ni a Déu, que haurien fet servir de titella aquest desgraciat. Per aquest motiu, sovint s’ha cercat una motivació, alguna raó que expliqui l’impuls de Judes com a decisió voluntària i lliure. Per això, sovint se’l pinta com una persona decebuda de Jesús, que pensa que aquest no havia estat el líder que ell cercava i, per això, decideix tornar a l’ortodòxia jueva, per dir-ho d’alguna manera, i facilitar la detenció de Jesús a les autoritats religioses com a forma de penediment. És una hipòtesi plausible, però si és així, o bé Judes era de caràcter irascible i mentalment poc estable, o no s’entén massa bé la seva reacció final –segons Mateu– suïcidant-se en un atac de desesperació.
Hi ha més hipòtesis, evidentment. Una que sembla més coherent amb el final que explica Mateu és aquella que sosté que la traïció realment era fingida; és a dir, que la finalitat no era que condemnessin Jesús sinó provocar, amb la seva detenció, que reaccionés de determinada manera. Com a seguidor fidel, Judes creia en el poder i la capacitat de Jesús i, possiblement per això, no entenia perquè no ho emprava per alliberar el poble dels opressors i instaurar el Regne d’una vegada. Per aquest motiu, podia pensar que denunciant Jesús i posant-lo entre l’espasa i la paret –o la creu, en aquest cas–, el Messies reaccionaria d’una vegada per totes. Però és evident la jugada li surt malament i la provocació acaba amb la mort de Jesús per culpa seva i, desesperat, es suïcida. Aquí Judes no és ben bé dolent, sinó un personatge tràgic i fins i tot patètic, una persona desesperada que veu com per culpa seva pateix i mor algú que ell estima.
Però la tragèdia realment ocorre des de l moment que Judes ho veu tot perdut, se sumeix en la fosca i és incapaç d’entendre la misericòrdia de Déu. No podem dir que rebutgi el perdó, no ho sabem. No podem descartar un mínim penediment final i el perdó del Pare en el moment de la seva mort. Però aquesta desesperació que el duu a penjar-se és clarament diferent del que passa a l’altre desertor d’aquesta història: Pere.
Aquest també traeix Jesús, no en el mateix sentit de lliurar-lo a les autoritats, però sí de negar-lo, de donar-li l’esquena per salvar la seva. Judes podia tenir una intenció bona o dolenta, no ho sabem. En l’actitud de Pere no hi ha res de bo, és simple covardia. Ens conta Marc que Pere nega Jesús abans que el gall canti per segona vegada i llavors esclata a plorar (14, 72). Per què plora Pere? Com sabem per la història que continua, Pere no desespera, sinó que plora quan entén que malgrat la seva covardia Déu el perdona i l’acull. El plors de Pere no venen en veure la traïció, sinó quan sent cantar el gall, el símbol de la sortida del sol i la retirada de la fosca. La tenebra de Pere s’ha acabat i la llum del que és vida i perdó el torna a il·luminar. I per això, esclata a plorar.
Històricament real o no, Judes és el símbol de la traïció del món, de la gent que es tanca i desespera amarada d’un orgull que l’impedeix reconèixer el Déu que cerca perdonar-la. Pere, en canvi, és el creient orgullós i altiu que, a les primeres de canvi, s’acoquina si alguna cosa implica fer-lo sortir de la seva seguretat, d’allò que ell pensa que ha de passar. Pere vol que Déu segueixi les seves indicacions i la idea que ell té al cap, però les coses no funcionen així i li costa acceptar-ho. Però ho acaba fent, plorant.
Cap de les dues postures són ideals, cap dels dos obra bé. Però només Judes reacciona malament fins al final. El model de Pere no és l’ideal, però sí habitual. És el reflex de la misèria humana, de la majoria de nosaltres que pecam i reincidim en el pecat. Però, afortunadament, som capaços encara que mantenir la confiança en un Déu que ens pot arribar a perdonar i això, aquest delicat fil que arrela en el més profund de l’ànima, és allò que impedeix en acabem caient en el pou de la desesperació.