En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni per menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, van córrer a peu de tots els pobles i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament. (Mc 6, 30-34)
L’evangeli d’aquest diumenge ens ofereix un relat ben estival: parla de la necessitat de descans, d’anar a un lloc per desconnectar i d’un viatge amb barca. També ens recorda la responsabilitat que tenim cap a la gent que ens envolta i que demana la nostra atenció. El text el podem llegir i interpretar des de dues perspectives diferents, però que es complementen.
Per una banda, podem entendre el text des de la perspectiva de Jesús i dels apòstols. Aquests han tornat de la seva missió i expliquen a Jesús el que han fet i ensenyat. Una vegada acabat això, Jesús els diu que ara toca descansar i, per això, res millor que un lloc despoblat i tranquil. El Jesús de Marc és especialment humà i la seva empatia envers els deixebles o la resta de la gent n’és un bon exemple. Aquí es preocupa de l’afluència de gent per accedir a ells i que provoca que els apòstols no tenguin temps ni per menjar. Per això agafen la barca i parteixen lluny de la gent, cercant un lloc tranquil. Necessiten fer un alè.
Però al final veiem que tot això es frustra. Quan arriben al lloc del repòs la gent ja els espera allà. Enlloc d’enfadar-se, però, Jesús se’n compadeix i els veu com a ovelles sense pastor, persones que necessiten una orientació, un sentit a la vida. És important fixar-nos que Jesús no fa miracles ni cura ningú; tampoc sembla que sigui el que li demanin. La gent que és allà no cerca un benestar material, sinó més aviat espiritual.
Si ho llegim des de la perspectiva de la gent, la imatge també es sorprenent i, fins i tot, difícil d’entendre en la seva literalitat. No sabem on va Jesús, però és de suposar que, vagi on vagi, anant amb barca el trajecte ha de ser més ràpid i directe que si anàs a peu. Malgrat això, la gent quan veu que Jesús parteix té temps d’avisar altra gent i partir tots des de diferents pobles i, sense importar les distàncies, arribar abans que Jesús amb la seva barca. No és increïble?
És per això que de la conducta de la gent cal fer-ne una lectura més aviat simbòlica. El que acredita tot aquest moviment no es la velocitat de moviments de la multitud, sinó la imperiosa necessitat de la gent de sentir la Paraula de Déu, duts per un entusiasme que avui ens fa més aviat enveja. Quan ho llegim és ben adient preguntar-nos quines expectatives devien tenir per deixar el que feien per anar a sentir la predicació d’un galileu com ells, què en sabien de Jesús o qui els havia parlat d’ell.
Són dues perspectives diferents que, com hem dit, es complementen en aquest breu i senzill text de l’evangeli. Per una banda, tenim el testimoni de l’entusiasme de la gent que renuncia a la seva comoditat i a les tasques quotidianes per anar-se’n lluny del seu redol a sentir les paraules d’un profeta, d’algú que els aporta esperança i sentit. Per altra banda, veiem l’actitud de Jesús que, malgrat el cansament i la temptació d’evadir-se dels problemes dels altres i descansar, sap que es deu a la gent i que no els pot abandonar quan necessiten algú que els doni una paraula de conhort.
Els creients actuals vivim en una situació geogràfica i cultural molt allunyada de la Galilea del segle I, però ens podem identificar amb la gent com a seguidors de Jesús que som, però també, en molts de casos, ens podem identificar amb els seguidors més propers de Jesús, el que avui en diríem els creients més compromesos amb l’activitat parroquial, la catequesi etc. És interessant, per això, contrastar la nostra actitud amb la que hem llegit abans i comprovar si és fàcil avui trobar aquest entusiasme per la Paraula o aquesta dedicació cap a la gent.
Més enllà de moments puntuals i de determinats eslògans repetits fins a la sacietat, el cert és que, en general, l’evangeli avui no provoca entusiasme ni en els que l’escolten ni en els que el prediquen. No cal dir que una fe que no entusiasme als que la professen, és una fe que no es transmet. I és per això que, en general, la transmissió de la fe a les famílies, a les escoles o les parròquies fa estona que ha deixat de ser operativa.
A diferència de la gent que cercava a Jesús fa dos mil anys, el problema que tenim avui no és que siguem com ovelles sense pastor. El vertader problema és que avui hi ha molts de pastors —pastors que prediquen la comoditat, l’èxit personal, els plaers dels consum…— i a la gran majoria ens semblen més atractius aquests pastors que el pastor vertader, l’únic que, com diu Jesús a l’evangeli de Joan, realment estima les seves ovelles. Tal vegada l’estiu sigui un bon moment per començar a pensar-hi.