Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que, a totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes». (Mc 10, 35-45)
L’evangeli d’aquest diumenge comença amb una intervenció sorprenent de dos dels apòstols més propers a Jesús, però és important contextualitzar el moment i, sobretot, el fet que això passa tot just després que Jesús fes el tercer anunci de la seva passió i posterior resurrecció.
Si llegim tot l’evangeli de Marc veurem que Jesús anuncia tres vegades la seva mort als deixebles i en totes elles es posa de manifest la incomprensió i la visió fins i tot egoista dels seguidors. En el primer anunci que fa, podem recordar com Pere el renya per dir el que ha dit, cosa que enfada molt a Jesús, fins al punt que el qualifica de Satanàs i el fa enfora. Quan fa el segon anunci, els deixebles no entenen res i tenen por de preguntar, però al final discuteixen sobre quin d’ells és el més important. En el tercer anunci veiem, en canvi, com els dos germans Zebedeu no tenen gens de por de demanar i fan a Jesús una petició que gairebé podríem qualificar de desvergonyida: poder tenir un lloc de privilegi quan Jesús regni en la seva glòria.
De la manera que parlen no queda clar a què es refereixen, però tot fa pensar que entenen que el triomf de Jesús serà terrenal, com a sobirà d’Israel, i ells volen participar d’aquest èxit. Curiosament, a diferència del que va passar amb Pere, aquí Jesús no respon visceralment, sinó que els recorda que la glòria de Jesús implica patiment i mort. Ells, però, no reculen i li responen que estan disposats a patir i a sacrificar-se per una recompensa que val la pena. Malgrat tot, però, Jesús els acaba donant una dosi de realitat divina: el que demanen no depèn d’ell ni, molt manco, del que ells puguin fer, sinó que el Pare ja ho ha reservat per a aquells que ell ha trobat. La glòria és un do de Déu, no el pagament per la feina feta.
Els altres deu apòstols sentiren la conversa i s’indignaren amb ells, la qual cosa obligà Jesús a intervenir. És curiós que l’evangelista ens diu que per parlar amb ells primer els ha de cridar, cosa que simbòlicament ens fa veure el distanciament entre els deixebles i Jesús. Igual que els germans Zebedeu, els altres seguien sense entendre el sentit dels anuncis del Messies i possiblement també aspiraven a ocupar els llocs de privilegi quan Jesús s’erigís vencedor, encara que ells no s’atrevissin a demanar-ho com ho feren els dos germans.
Al final Jesús fa un altre intent d’explicar que el seu triomf no tendrà res a veure amb les aspiracions humanes comunes, sinó que precisament el que pretendrà és capgirar-les. Qui vulgui estar al capdavant i liderar, no ha de pretendre seure en un tron, sinó que s’ha de fer esclau i servidor sense esperar ser servit.
Alguns comentaristes apunten que aquest text podria haver estat una advertència als que presidien les comunitats cristianes d’aquells moments. En tot cas, és ben aplicable al que podem veure en moltes comunitats actuals, però seria un error entendre el missatge de Jesús només dirigit a bisbes i preveres. L’actitud de servei i de disposició a favor dels altres ha de ser sempre una característica de qualsevol grup de creients, ministres o seglars, a qualsevol indret o context.