En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare». (Jn 14, 1-12)
Aquest diumenge es llegeix un fragment de l’evangeli de Joan que narra un episodi anterior a la mort de Jesús. Tot ocorre al cenacle, després que Jesús rentés els peus als deixebles i anunciés la traïció de Judes. Aquest darrer se’n va i Jesús parla a la resta de la seva glorificació i els dona un nou manament: que s’estimin els uns als altres. Just després, Pere li diu que està disposat a donar la vida per Jesús i aquest li respon anunciant les negacions. Podem imaginar la tensió del moment i no ens ha d’estranyar que Jesús els demani tranquil·litat: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots…”.
Es tracta d’un text dens i repetitiu, com molts dels de Joan, i que és bo de llegir a poc a poc i meditar-lo. Fixem-nos, en primer lloc, en el protagonista d’aquest capítol 14, que és el Pare. Jesús intenta mostrar-nos-el, i per això ens diu que podem arribar-hi a través d’ell. En contraposició a la tradició jueva, que creien en la presència de Déu al temple, Jesús es mostra aquí com el nou temple que, amb la seva resurrecció, obre les portes perquè els seus seguidors descobreixin la vertadera casa del Pare.
A continuació explica que ell és el camí, la veritat i la vida. És una frase molt coneguda i un dels eslògans habituals del cristianisme, que trobem a molts de temples, pintures i fins a tot a samarretes. Cal anar alerta a no interpretar-ho com que Jesús és un mitjà i res més. Jesús no és un àngel ni un profeta. No és el camí que duu a la veritat i a la vida, que identificaríem amb Déu, sinó que és les tres coses a la vegada.
Jesús és el camí perquè és aquell a través del qual coneixem el Pare.
Jesús és la veritat en el sentit que ell és l’expressió de Déu, la seva Paraula definitiva.
I Jesús és la vida perquè transforma les persones i els atorga la pau i la seguretat, aquella que ve de l’amor, del bon Pastor que estima cada una de les ovelles.
Creure això i entendre aquesta connexió entre el Pare i el Fill no és fàcil, i per això Felip li insisteix a poder veure directament el Pare. Però al Pare no el pot veure ningú. Felip no entén que al Pare se’l coneix en conèixer Crist. Un coneixement que no és merament intel·lectual, sinó actiu i compromès. Qui coneix a Crist fa les obres de Crist. Si el Pare fa, a través del Fill, les seves obres, també nosaltres –ens diu Jesús– hem de fer les obres de Pare. Quines obres? Aquí l’evangeli no es refereix als miracles, naturalment, sinó a la construcció de la comunitat de creients, la que començava a formar-se després de la Resurrecció, i que ha de créixer molt més, malgrat que Jesús se’n vagi amb el Pare. Una sortida de Jesús que obre la porta a l’Esperit que permetrà i ens assistirà en aquesta construcció.
Comments are closed.