En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». (Mt 28, 16-20)
Aquest diumenge celebram la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Lluc, tant en l’evangeli com en els Fets dels Apòstols, relata com Jesús puja al cel davant els seus deixebles que miren com desapareix el Senyor. És una imatge molt gràfica que ha inspirat artistes i que d’alguna manera és amb la que pensam quan se’ns parla d’aquest moment. De fet, d’aquí ve el nom de la festa, el fet d’ascendir al cel. No cal dir que el relat de Lluc no és més que una imatge. Avui sabem que per molt que pugi algú per damunt els niguls i més enllà no arribarà al cel ni a cap altre lloc que no sigui l’espai exterior i, amb molta sort, a algun altre planeta. Per altra banda, cap dels altres evangelis parlen d’aquest esdeveniment i, de fet, la majoria ubiquen Jesús ben enfora de Jerusalem, a Galilea, com ens conta avui Mateu.
Curiosament, el que llegim avui és el curt i concís relat de Mateu sobre les aparicions de Jesús als apòstols. En aquest evangeli, Jesús no s’apareix més. Just abans, s’havia aparegut a les dues dones que havien anat al sepulcre. Ho fa quan aquestes, en haver vist el sepulcre buit i l’àngel que els anuncia la resurrecció, van a dir-ho als apòstols. Jesús, però, no es vol aparèixer a ells a Jerusalem i demana a les dones que els diguin que han d’anar a Galilea, a un lloc concret, una muntanya.
Com diem, per tant, el relat de Mateu que llegim avui és d’allò més resumit. A diferència dels altres evangelis, Mateu no conta com se’ls apareix Jesús i, de fet, sembla com si els esperés allà. En veure’l, els apòstols es prosternen i l’adoren, però afegeix Mateu que alguns dubten. Sobre què? No el veuen? Pot semblar estrany per al lector actual, però, com en els altres evangelis, podem veure que les aparicions de Jesús no són tan evidents ni tan clares. Des de Maria Magdalena, els deixebles d’Emmaús o els apòstols en aquest evangeli, no tenen clar què veuen ni què suposa. Fins i tot pels contemporanis de Jesús, la resurrecció és una qüestió de fe.
Jesús, però, no els fa cap demostració de res sinó que es limita a donar les ordres ben clares del que han de fer ara. Els parla des de l’autoritat que li ha donat el Pare i els envia a tot el món. A què fer? Ja no parla del Regne ni de curar malalts ni treure dimonis, sinó a convertir la gent a través del baptisme i ensenyant allò que ell ha manat, que ja no és la Llei de Moisès, sinó la novetat del seu missatge.
Tanca la seva proclamació, i acaba així l’evangeli de Mateu, dient-los que serà amb ells fins a la fi del món. Ja no serà el Pare el que serà present enmig del seu poble, sinó Jesús. Abans els deixebles havien demanat a Jesús un senyal de quan seria aquesta fi. Jesús no els ho diu; es limita a dir-los que ell serà amb ell, cada dia, de forma constant.
Personalment, em crida l’atenció el to imperatiu de Jesús. En aquell moment, els apòstols possiblement esperaven una explicació, un missatge d’esperança, de consol. Però Jesús no els diu res d’això. Sembla com si tengués pressa, com si volgués transmetre la urgència del seu mandat. Avui aquesta pressa no ha desaparegut. Hem de viure amb la pau i la serenor de pensar que Jesús és amb nosaltres, cada dia i per sempre, però som cridats a escampar el seu missatge com si la fi del món fos imminent. En això no ens està permès perdre el temps. Cada minut compta.
Comments are closed.