Llavors Pere es posà a dir-li: «Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós». Jesús respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna». (Mc 10, 17-30)
La història de l’home ric que interpel·la a Jesús que es llegeix en aquest Diumenge XXVIII és molt coneguda i, com sol passar, és bo de fer sobrevolar-la amb massa pressa i no aturar-nos en els detalls.
La part inicial del relat és un diàleg entre Jesús i un desconegut. Aquest darrer és un jueu piadós i complidor que, per alguna raó, té la sensació que li manca fer alguna cosa més i això li provoca algun tipus de pertorbació o angoixa. Fixem-nos que no va a veure a Jesús quan predica, sinó que el cerca pel camí i corre cap a ell, agenollant-se als seus peus: sembla desesperat. Quina és aquesta inquietud que el turmenta? Ell mateix ho explica: saber què ha de fer per posseir la vida eterna.
Jesús el tranquil·litza —“ja saps el que diuen els manaments”— i li fa una relació dels manaments que crida l’atenció, perquè del segon bloc del decàleg (no matis, no robis…) n’afegeix un de nou, el de no fer cap frau, però sorprèn sobretot que s’oblidi dels manaments importants, els del primer bloc: estimar Déu, no adorar ídols, etc. No està clar perquè ho fa així Jesús, però ben bé podem pensar que dona per suposat que un jueu complidor com aquell home, si fa el bé als altres, ben segur que també complirà els manaments referits a Déu.
Però aquell home, del qual no sabem ni el nom, no es tranquil·litza i respon a Jesús que tot això ja ho ha fet. Llavors la rèplica de Jesús ja no és una explicació, sinó una convidada a anar amb ell i a unir-se al Regne. Però, per a això, adverteix a l’home que cal deixar enrere allò que té, vendre-ho tot, donar els diners als pobres i seguir-lo. Tot i la seva inquietud i bona disposició, aquell home no és capaç de fer-ho i se’n va entristit. Podríem pensar que no té motius per estar trist, ja que ara sap que tendrà la vida eterna, perquè compleix amb els manaments. Ell cercava alguna cosa més, una major plenitud, poder entrar al Regne que suposa la comunitat de seguidors de Jesús, però ha vist com el preu a pagar era massa alt per a ell.
Acabada aquesta primera part del relat, comença la intervenció dels deixebles, que no entenen què està passant: qui es podrà salvar? Sembla que es produeix una confusió entre el que és la vida eterna i entrar al Regne, que Jesús ho separa quan parla amb l’home ric i els deixebles ho tornen a unir.
Per altra banda, se sorprenen, ja que, pel que sabem, molts d’ells no han venut els seus béns. Alguns seguidors de Jesús són itinerants com ell i han deixat casa seva, però molts altres, aquells que el reben a casa quan va al seu poble, segueixen amb la seva vida, transformada per la trobada amb Jesús, però amb les seves possessions i els seus mitjans de vida. Com han d’entendre això que diu Jesús?
Al final Pere, en nom d’aquells que han deixat ca seva per seguir-lo, mira de justificar-se i Jesús li respon que tots aquells que han deixat enrere casa, família i terres rebran el cent per u, però no ho rebran a la vida eterna —la vida que tendran tots els que compleixen els manaments—, sinó ja en el present. Però, adverteix Jesús, tots aquests que rebran el cent per u hauran de patir persecucions.
Com podem veure, l’evangeli d’aquest diumenge és molt dens perquè tracta dos temes importants que han generat un debat inacabat en el si del cristianisme des dels seus inicis.
El primer d’aquests temes és el de les riqueses. Ser ric no és un obstacle per a la vida eterna, però sí per entrar al Regne de Déu, ja present avui. El problema de la riquesa, en part, és quantitatiu, ja que implica una acumulació de béns, sovint superflus. Però sobretot és qualitatiu, en el sentit que la riquesa determina la nostra forma de ser i d’actuar. El ric s’allunya del Regne en la mesura que col·loca la seva fortuna al centre la seva vida i que dona l’esquena als pobres i els vulnerables. I això pot passar, en gran manera, amb els milionaris, però també amb tots aquells que tenim béns més que suficients per poder gaudir d’una vida acomodada.
El segon tema és el del seguiment de Jesús, que comporta la renúncia al que tenim i al que som. Suposa la renúncia a les coses materials, però també a la família, amb la promesa d’obtenir el cent per u, però també amb la seguretat de la incomprensió dels altres. Què pensaríem, sinó, d’algú que deixa la feina i casa seva, que abandona tots els seus projectes de vida i dona l’esquena als amics i coneguts per anar-se’n amb un grup de gent a predicar una vida d’austeritat i despreniment del que és material?
Si renunciar a les riqueses no és fàcil, assumir una vida que ens enfronta amb la gent del nostre entorn i amb els valors dominants, no és senzill i la majoria de creients acabarem per no fer-ho. Què ens queda, llavors? Ens hem de conformar? No estem fent un exercici d’hipocresia?
No tenc una resposta a això més enllà mirar de mantenir la confiança en Déu, una confiança que m’entesta a ser-li fidel malgrat que no em vegi capaç de fer el que em demana ni acabi d’entendre què espera de mi. Una confiança que cal mantenir a pesar de tot, recordant allò que ens diu Jesús avui: «Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot».