En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».
Mt 10, 26-33
L’evangeli d’aquest diumenge continua el discurs missioner de Mateu. Té una estructura composta amb tres moviments i un final, com veurem tot seguit. Per contextualitzar el text, cal recordar que són paraules que Jesús els diu tot just després d’anunciar-los que es veuran perseguits per anunciar l’evangeli, i portats davant dels tribunals. Per això, ara Jesús els commina a no tenir por.
Carl Bloch, 1890
En el primer moviment, Jesús els diu que no tenguin por d’anunciar el seu missatge. Ha de ser un anunci clar i obert, sense amagar res. Els perseguidors són els que tenen coses a amagar i els que cerquen la fosca per tapar les seves malifetes. Els seguidors de Crist sempre cerquem la llum i no ens amaguem.
En el segon moviment, ens parla de no tenir por de morir. En aquesta vida, podem perdre el cos, però el que hem de témer és a no anar a l’infern.
El tercer parla de no tenir por i de confiar en Déu i en la seva providència, perquè nosaltres som ben valorats per Déu.
Acaba el text amb un advertiment: tot això no ve sol. Qui negui a Jesús ell el negarà també davant el Pare. Aquí ja no parla de tenir por o de callar, sinó de negar Jesús de forma activa. Es tracta d’una reciprocitat que ens recorda altres passatges, com per exemple l’oració del Parenostre, en la qual demanem a Déu que ens perdoni en la mesura que nosaltres perdonam els altres.
Algunes de les imatges d’aquest evangeli poden resultar un poc infantils, com que Déu tengui comptats els nostres cabells. És important cercar el missatge de fons més enllà de la literalitat: Jesús ens demana que siguem valents en la missió i que confiem en Déu. Hi ha, però, un fragment que no és fàcil d’entendre.
Quan Jesús els diu «no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos» ens hem de posar en la mentalitat hebrea del seu moment. Avui i des de fa segles, tenim molt interioritzat allò que en diem dualisme platònic, és a dir, que la persona està formada per un cos i una ànima, però que el que és important, el que conté qui som nosaltres, és l’ànima, que en aquesta vida es troba posada en un cos de carn mortal (l’ànima, en canvi, és immortal).
En la mentalitat hebrea, això no és així i, per tant, això no era el que pensava Jesús ni els apòstols. Per als hebreus, la persona era cos i ànima però en un sentit diferent. El cos era la carn, la materialitat, mentre que el que en diem ànima era la vida que Déu donava a aquell cos. L’ànima és l’alè del qual parla Gn 2, 7: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu». El cos no és res sense aquest alè, que és la vida. Però l’alè no és res sense el cos. D’altra banda no oblidem que l’alè ve de Déu i és el que ens connecta amb ell. Per a Plató, amb la mort l’ànima s’alliberava del cos i era immortal. Per als jueus, això no tenia sentit. L’alè que donava vida es perdia quan se separava del cos. Per això, quan es parla de la vida després de la mort no es refereix a l’ànima immortal, sinó a la resurrecció. La influència del platonisme ens ha dut a una mentalitat un poc diferent als cristians i per això parlem de la resurrecció de la carn, una expressió que per als apòstols i per Jesús mateix no hauria tengut cap sentit.