En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa». (Mt 10, 37-42)
La setmana passada acabàvem l’evangeli amb unes paraules dures de Jesús: qui el nega a ell, ell el negarà al Pare del cel. Avui continuem ja en la part final del discurs missioner de Jesús. La litúrgia “es bota” una part encara més desconcertant de Jesús, quan diu: “No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa”. Malgrat el que de vegades ens volen donar a entendre, Jesús no era un gurú de la meditació i la felicitat, ni el missatge de l’evangeli és un manual d’autoajuda.
El fragment que llegim avui, tot i no ser tan abrupte, no és fàcil tampoc. Té dues parts diferenciades. En la primera part repeteix l’expressió “no és bo per venir amb mi” referida a qui estima més els pares o els fills, o a qui no vol prendre la seva creu. Estimar més a Jesús que a la família, malgrat que sigui una expressió més suau que la que empra Lluc, que parla d’odiar o de fer de menys els pares o els fills, no s’ha d’entendre literalment. No és un requisit per seguir Jesús. No oblidem que ell parla aquí als apòstols, que el segueixen fa estona i mai els ha dit que deixin de banda la família; recordem quan van a casa de la sogra de Pere o com la mare dels Zebedeus va apareixent al llarg dels relats. Jesús més aviat es refereix aquí al futur, a què el seu seguiment comportarà divisió entre la gent i entre les famílies. La referència a la creu té aquest mateix sentit d’advertiment. La creu no té aquí un valor simbòlic com ara el té per als creients, sinó que era l’amenaça del suplici dels romans i la mort més indigna per a qualsevol jueu.
Tanca aquesta part Jesús amb una de les seves proclames més conegudes: qui vulgui guardar la vida la perdrà; i qui la perdi per ell, la retrobarà. Amb formulacions diferents, aquesta frase es repeteix fins a sis vegades als quatre evangelis (Mt 10,39 i 16,25; Mc 8,35; Lc 9,24 i 17,33; Jn 12,25), la qual cosa ens fa pensar sobre la seva autenticitat.
La segona part parla de l’acolliment dels apòstols, dels profetes, dels justs i, finalment, dels més petits dels seguidors de Jesús. Curiosament, encara que Jesús parla als apòstols, aquí realment els destinataris del missatge són els que l’acullen. Tot plegat té molt a veure amb el deure d’hospitalitat, tan apreciat a l’Orient. Però aquí és especialment important la part final, quan parla dels seguidors més petits. Aquí sí que possiblement Jesús es dirigeix als apòstols i a altres representants de la comunitat creient per recordar-los el deure cap als més petits dels seguidors. El text no es refereix a infants, sinó a la gent més insignificant. Cap a aquests, fins i tot el gest més ínfim, com donar-los un poc d’aigua, ja rep la seva recompensa.
Comments are closed.