En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». Ella es torbà en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: «No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l’àngel: «Com pot ser això, si jo no tinc marit?» L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu res no li és impossible». Maria va respondre: «soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l’àngel es va retirar. (Lc 1, 26-38)
L’evangeli d’avui, solemnitat de la Immaculada Concepció, ens narra l’episodi de l’Anunciació. El relat és tan conegut que gairebé no val la pena comentar-ho massa més enllà de mirar de respondre a la qüestió de saber què té a veure la immaculada concepció de la Mare de Déu amb l’anunci de l’àngel.
Tot succeeix a casa de Maria, al petit poble de Natzaret. Allà entra un personatge que el narrador ens diu que és l’àngel Gabriel. Pel que sembla no s’apareix com una figura lluminosa ni amb cap característica especial, sinó que entra allà com si fos un desconegut. Fixem-nos que Maria es veu torbada per les paraules de l’àngel, però no per la seva entrada ni per la seva presència. Podem pensar, per tant, que la seva aparença era la d’un desconegut però d’aparença ben normal. L’actitud posterior de Maria afavoreix aquesta visió. Si Maria hagués tengut tan clar que parlava amb un àngel, no hauria dubtat del que aquest li deia. La torbació de Maria no apareix fins que sent que aquell desconegut li diu: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».
Per què la saluda així? Aquesta és la pregunta que es devia fer Maria, que no acaba d’entendre que aquell desconegut es dirigeixi a ella amb una salutació tan estranya. L’àngel li explicarà més endavant, però són precisament aquestes paraules de salutació les que han servit de base pel dogma de la immaculada concepció de Maria, aprovat l’any 1854 pel papa Pius IX. Per aquesta raó, avui es llegeix aquest evangeli.
Què vol dir aquest dogma? La immaculada concepció de la Mare de Déu implica que fou concebuda pels seus pares sense que se li transmetés el pecat original que, des d’Adam i Eva, contreuen tots els humans des de la seva concepció. Una excepció que té el seu sentit, tot pensant que la dona que havia de dur a les seves entranyes el Fill de Déu no podia estar afectada pel pecat. I com que era així, la manca de màcula de Maria s’havia d’estendre a tota la seva vida, doncs no tenia la inclinació al mal i al pecat que tenim tots els altres. El dogma arriba a afirmar que Maria mai va pecar, ni tan sols venialment. Per això era “plena de gràcia”, com diu Gabriel.
És evident que a l’Església hi ha dogmes i dogmes i que si alguns són clarament fonamentals, com ara el de l’existència de Déu o la filiació divina de Jesús, altres són més controvertits i no totes les confessions cristianes ho accepten. Un d’ells, precisament, és aquest. En una societat com la nostra, que rebutja el dogmatisme en general, és mal d’entendre la importància de qüestions com aquesta i altres de semblants, sobretot perquè tampoc tenen un fonament bíblic clar. La seva funció pastoral, avui, és més que dubtosa.
Ara bé, els dogmes són els que són i no es poden discutir. Per aquesta raó, ben poques vegades sentireu un prevere o un bisbe que en parli i prefereix anar a allò que no genera polèmica ni rebuig. Però, com deia, no tots els dogmes són iguals. Darrere aquest dogma marià hi ha un altre dogma molt important del qual també se’n parla poc, que és el del pecat original. Aquest dogma no parla –com pensa molta gent– d’una malifeta històrica pel fet de menjar un fruit prohibit, sinó de la naturalesa humana i de com les persones tenim una inclinació al mal i a allunyar-nos de Déu. Això no vol dir que siguem tots psicòpates, sinó que la gràcia divina que implica la comunió amb el Senyor no ens és gens fàcil i que, per aquest motiu, necessita un esforç constant i l’auxili diví, sobretot per aquells moments que les forces ens fallen.
Que Maria fos concebuda plena de gràcia ens vol dir alguna cosa de la Mare de Déu, però sobretot ens diu coses sobre nosaltres. Ens recorda la nostra condició precària, el fet de ser peregrins en una terra estranya que moltes vegades inspira el pitjor de nosaltres, de tal manera que si no persistim en cercar la mirada divina acabarem en l’abisme per sempre.