En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo. (Mt 4, 1-11)
Ens trobam en el Primer Diumenge de Quaresma i la litúrgia cada any ens convida a llegir el relat de les temptacions de Jesús. Si Marc en fa un relat molt breu, Lluc i Mateu recuperen una tradició anterior i relaten tres temptacions, encara que ho facin en un ordre distint.
Les temptacions arriben després del baptisme de Jesús, un fet històric considerat indiscutible. Es podria pensar que, un cop l’Esperit ha baixat sobre Jesús, aquest hauria de posar-se a predicar el Regne de Déu de seguida, però això no degué ser així, sinó que Jesús dedicà un temps a la reflexió i a la pregària, que aquí se simbolitza amb l’estada al desert dejunant quaranta dies. Acabat aquest període, se succeeixen una sèrie d’aparicions del diable en els quals es dedica a temptar a Jesús.
Les temptacions són força conegudes. La primera és la referida a la satisfacció de la necessitat material, a cercar el benestar més immediat, una cosa ben lògica quan fa quaranta dies que no menges. Però Jesús ens recorda que les necessitats de les persones no són només materials. També hi ha necessitats espirituals, en un sentit ample del terme. Religioses, evidentment, però també terrenals, com l’afecte, l’amistat, la compassió, etc. Són necessitats que mai se satisfan en solitari, sinó que necessiten interactuar amb els altres (i amb Déu). I això implica de vegades haver de fer coses que no volem, que costen o que duen feina. La temptació de fer que les pedres tornin pa és, també, temptació de quedar al sofà, d’esperar que les coses dels altres s’arreglin totes soles, de no incomodar-nos amb els maldecaps que no són nostres.
La segona temptació és demanar un senyal a Déu, tenir la certesa de com reaccionarà ell, ajudant-nos. Res és més còmode per un creient que pensar que Déu és un assistent que sempre és allà disposat a actuar com ell vol. La temptació també és pensar que, fem el que fem, Déu és el pare bondadós que pagarà les factures dels nostres desastres…
La tercera és la temptació del poder. No es tracta tant d’aspirar a ser el sobirà del món, com de la facilitat que ens oblidem de Déu quan ens sentim segurs, quan les coses en van bé, tenim èxit i el reconeixement dels altres. Que fàcil és llavors adorar altres déus com els diners, el prestigi o, pitjor encara, a nosaltres mateixos, plens d’orgull de qui som i hem fet!
Més enllà de les lectures morals, el relat de les temptacions ens mostra a un Jesús que, tot i haver estat proclamat el Fill estimat del Pare, no ha perdut la seva humanitat i és temptat de forma constant. La provocació del diable en les dues primeres temptacions comença sempre, precisament, posant la identitat de Jesús per endavant: “Si ets Fill de Déu…”. És evident que la idea que el diable té de Déu, i possiblement la que tenim molts de nosaltres, és una idea ben allunyada de la del Déu de l’evangeli, un Déu que es mostra en la fragilitat, en la misèria i en el dolor.
El Déu de Jesús és un déu que no manifesta el seu poder amb la força, sinó que es deixa veure en la feblesa i, des d’allà, ens crida a cada un de nosaltres. Això no ho fa perquè cerqui la nostra misèria, sinó per fer-nos veure que la fragilitat de la nostra vida es podrà veure superada amb la construcció del Regne. Com els àngels que assistiren Jesús, també per nosaltres la superació de les temptacions sempre troba la seva recompensa en l’esperança d’una vida nova.