En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s’assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
Mt 5, 1-12a
«Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells.
Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats.
Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país.
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats.
Feliços els compassius: Déu els compadirà.
Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu.
Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills.
Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells.
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».
L’evangeli d’aquest diumenge és l’inici del Sermó de la Muntanya, el primer dels grans discursos de Jesús que ens ofereix Mateu i que ja es va llegir en el quart diumenge del Temps d’entre l’any.
La benaurança és una forma literària molt comuna a l’Antic Testament, sobretot als Salms i als escrits sapiencials, i moltes de les que es llegeixen avui són semblants a les escrites segles abans. Que es llegeixi cada any en el dia de Tots Sants té un cert sentit. Aquesta festa commemora els sants en general i, en certa forma, diria que de forma especial els sants anònims, aquells que no tenen un dia assignat. I això és important per entendre que les benaurances no són normes, sinó una felicitació. No ens diuen què hem de fer per ser sants, sinó que són una felicitació per a aquells que són sants.
Carl Bloch, 1890
Evidentment, els sants són models per al creient i, per tant, hi ha un component normatiu en tot plegat: per ser sants, és important ser humils, compassius, etc. Però aquesta no ha de ser la primera lectura. Per què? Doncs perquè fer una lectura moralitzant de l’evangeli ens duu sovint a l’heretgia del pelagianisme, a pensar que la santedat depèn bàsicament del nostre esforç i de la nostra voluntat, i això no és així. Ningú pot ser tan bona persona com per merèixer ser sant sense necessitar la gràcia de Déu. Fixem-nos com a les benaurances és Déu qui dona la possessió de la terra, qui deixa habitar el Regne, qui reconeix com a fills.
Això també és important per entendre que la santedat no és un premi reservat a màrtirs o a persones amb conductes heroiques o extraordinàries. El papa Francesc a Gaudete et exsultate, l’Exhortació Apostòlica sobre la vocació a la santedat en el món actual, parlava dels sants de la porta del costat per referir-se precisament als sants quotidians, a la santedat dels petits gests: de la paciència davant la persona enfadada, de saber respondre amb humor a una situació delicada, d’estar al costat d’aquella persona que ho passa malament.
El calendari i la tradició han fet que aquest dia es relacioni amb la mort i els cementiris, perquè l’endemà és el dia dels difunts, quan hauria de ser un dia especialment alegre. Com dèiem a l’inici, les benaurances són una felicitació i això és motiu per celebrar-ho. Si hi ha un símptoma evident de santedat en una persona, aquest no sol ser el sofriment, sinó l’alegria i el bon humor. No és casual que el títol de l’exhortació del papa Francesc sigui el final de l’evangeli d’avui: Gaudete et exsultate (alegreu-vos-en i feu festa), perquè la vostra recompensa és gran en el cel.