Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres. (Lc 9, 11b-17)
Aquest diumenge celebram la Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist, una festa en la qual l’Església ens recorda la presència real de Crist en el pa i el vi consagrats i promou l’adoració de l’Eucaristia, la qual passa pels carrers de pobles i ciutats engalanats per l’ocasió. Es tracta d’una festa origen medieval sobre aquesta gran qüestió que avui no és tan bona d’entendre per a molts de creients.
L’explicació que el pa i el vi, una vegada consagrats, no són pa i vi, sinó cos i sang de Crist, prové del que s’anomena doctrina de la transsubstanciació. Aquesta doctrina parteix d’una idea de la naturalesa de les coses pròpia de l’Escolàstica medieval i molt llunyana del que sabem i pensam avui de la realitat. Simplificant moltíssim, podríem dir que, a l’Edat Mitjana, tot partint de la filosofia dels grecs, s’entenia que tot allò que coneixem té una substància —allò de la qual està feta una cosa— i uns accidents que són els que donen l’aparença a aquella cosa. És a dir, pels accidents podem saber què és una cosa perquè la veiem, olorem, tastem o la percebem d’alguna altra manera. Una mateixa substància, la fusta, canviant els accidents pot ser una taula, un caliu o un munt de carbó, per exemple.
La transsubstanciació implicaria no un canvi d’accidents, sinó de substància, mantenint els accidents inicials. Per tant, amb la consagració, el pa és transformat per un miracle i la substància pa passa a ser substància carn de Crist, si bé els accidents (l’aparença) es mantenen i allò segueix semblant pa i té gust de pa… però no és pa.
Aquesta concepció de la naturalesa s’ha vist avui superada i sabem que no hi ha una substància com a tal, una substància que és pa, vi, fusta o pedra, sinó que la matèria està formada per molècules i aquestes per àtoms, els quals es repeteixen i es combinen de forma diferent per formar la matèria. Els àtoms són els que són, els que podem trobar a la taula periòdica dels manuals de química, i són poc més d’un centenar; no hi ha tants d’àtoms com tipus de substància. La matèria pot canviar a través de processos físics i químics i sabem, a més que hi ha una equivalència entre matèria i energia. Per això, aquest dogma avui només es pot acceptar com a tal, perquè ho diu l’Església, però la raonabilitat que d’alguna manera podia tenir fa segles avui s’ha perdut.
Res d’això vol dir que el dogma sigui fals. La veritat del dogma és una veritat de fe i no té sentit subjectar-lo a criteris científics. És com parlar de la Santíssima Trinitat o l’Encarnació. El problema és que per entendre el dogma, l’explicació tradicional es contraria al coneixement dominant avui; és contrària al sentit comú. Parlar de substància i accidents, més enllà dels manuals de metafísica, és com parlar de l’ascensió de Jesús al cel, enlairant-se més enllà dels núvols.
En qualsevol cas, totes aquestes dificultats no resten importància a aquesta festa i al significat de l’Eucaristia pels creients. En consonància amb això, l’any passat es va llegir el relat de Marc sobre el darrer sopar de Jesús. Sorprenentment, però, aquest any es llegeix un text que no té massa a veure amb això. Es tracta d’un miracle de multiplicació de pans i peixos. Certament, la presència del pa ens pot recordar l’Eucaristia, però no deixa de ser una referència indirecta i no sembla que sigui aquesta la intenció de Lluc. Per què aquest fragment d’evangeli?
Efectivament, el relat de Lluc no va processons ni de festes, sinó de cansament i de fam; sobretot de la preocupació de Jesús per alimentar la seva gent. No es tracta d’un fet històric. Més enllà del miracle de la multiplicació del menjar, no és realista pensar a reunir cinc mil homes, més les dones i els infants, en un lloc on els pobles més grans no passaven d’uns pocs mils. Menys realista és encara pensar que dotze persones podien repartir tant de menjar a tanta gent en poques hores. El que és important aquí és el gest de tenir cura per la comunitat. Eucaristia és presència de Jesús, però no hem d’oblidar que també és comunió.
El creient ha de veure en el gest de Jesús el miracle, la disposició de la Providència a favor de tots, però també ha d’entendre que com a creient esdevé obligat a actuar perquè aquesta Providència arribi. Jesús hauria pogut fer el miracle de fer aparèixer un pa i un peix a cada persona, però no ho fa. Ell vol que siguin els dotze els que acostin el menjar a cada un, que el sentin a prop i que percebin la mirada de fam i d’agraïment. Aquesta és la vertadera comunió, la que ens acosta al Regne i, per descomptat, la que acaba suposant la presència de Jesús enmig de nosaltres.